¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions…
Sí, una part del monòleg de Hamlet. I el record, ara, de tots aquells meus alumnes que l’aprengueren i de peu dret el recitaren de cor. Shakespeare, 450 anys, algun d’aquests dies propers, des d’aquell 1564 en què sembla que nasqué. Dates imprecises i tants enigmes en relació al seu temps i al seu viure. L’enigma en què tantes coses es basen i se sospiten. El seu llegat com a monument a la humana condició. Si el llegeixes, hagi estat qui hagi estat, t’adones sempre, o gairebé, de les intrigues del niu de serps en què tants dels seus personatges es mouen. A la recerca sempre del poder que els meni a fer la fortuna que els permeti assolir encara més poder, i així pràcticament fins a l’infinit. No hem canviat tant, no hem evolucionat tant com de vegades ens pensem. La grandesa de Shakespeare és que tots hi som, al món que ell ens mostra. D’una manera o altra hi som, tant és que sigui en la comèdia com en la tragèdia. Gelos, dubtes, enveges, escarnis, somnis, amor, odi, condició humana. I deu ser cert, tal com diuen els experts, que les seves històries són rarament originals, és a dir inventades per ell. I potser ni tan sols imaginades. I potser tampoc no són els arguments allò que més ens hauria d’importar. Sinó l’estil, la manera de fer i d’adaptar, els mots escollits i aquell no acabar mai de dir-ho tot i deixar-ho tan sols entrevist a la imaginació del lector o l’espectador. Som nosaltres, al capdavall, els responsables del nostre destí. Del que fem i del que no fem. O del que, podent-ho fer, deixem de fer per mandra, desídia o el que sigui. Sempre hi és Shakespeare. I el veus avui, a “Joc de Trones”, per exemple. I el pots resseguir a través de Coppola i la seva joia, “Il Padrino”, i de tantes i tantes coses que han vingut després d’ell. I el tenim tot a l’abast en català. Gran mèrit dels traductors, de tots ells, malgrat que jo em quedo sempre amb les de Salvador Oliva i Joan Sellent. Més que amb les de Josep M. de Sagarra o Terenci Moix i sense oblidar tampoc les de Gerard Vergés ni les versions dels “Sonets” que traduí Joan Triadú. I d’altres que ara no recordo. Tractant-se de Shakespeare, els altres hauríem segurament de callar i no deixar de llegir-lo. Ja ell ho reinventà tot i sense allunyar-se mai del que realment som. El tot i el no-res. ¿Qui, entre nosaltres, creu no ser en absolut Hamlet? O Lear, o Macbeth, o Otel·lo, o Romeo, o Julieta, o Ricard III, o qualsevol dels mercaders…
