En els dos darrers articles a El Matí he estat reflexionant sobre possibles maneres d’arribar als infants mitjançant els pares, mares i docents. L’objectiu final, però, sempre és el mateix: fer que les noves generacions gaudeixin de l’audiovisual en català i generin records agradables lligats a la llengua pròpia del país, independentment de l’idioma que parlin a casa. Els inputs que reben els infants depenen en gran manera d’allò que els seus mestres i famílies decideixen, però no només, perquè el boca-orella al pati és segurament la part més important de conquerir, i per fer-ho, ni que tinguis la millor estratègia de màrqueting del món, necessites, com és obvi, un producte de qualitat que requereix una bona inversió.
Més enllà de tots els regals, sortides culturals i recomanacions a través dels adults proposats en els darrers articles, una de les maneres més directes d’arribar als infants són els anuncis targetitzats. Tal com ens passa als adults, els nens i nenes que miren Youtube Kids també tenen anunciants que han de mirar abans d’accedir al contingut triat. Per tant, seria molt interessant tenir una estratègia proactiva d’inserció d’anuncis als continguts infantils dins d’una de les plataformes més emprades pels infants com és Youtube. Un cop més, aquesta proposta requereix d’una bona inversió, però el raonament és el de sempre: comparat amb el retorn cultural que té, surt econòmic. A més, l’avantatge que tenen els anuncis personalitzats és que poden ser filtrats no només per edat, sinó també per zones concretes, permetent això que les àrees amb menys parlants nadius de català, puguin conèixer també el contingut ofert pel Super3 mitjançant campanyes pensades específicament per a ells. Ben bé com si als 2000, el Super3 s’hagués pogut anunciar entremig del Megatrix i només a les zones que li interessés.
Com també hem anat comentant darrerament, els espectacles de teatre tematitzats amb la nova família del Super3 o amb els dibuixos que emeti el canal-plataforma, són també una excel·lent estratègia per donar a conèixer personatges que després suscitin interès en la tria de contingut als aparells audiovisuals. Ja sigui a la plaça del barri, al teatre del poble, a la porta de l’escola o dins del pati, l’aparició de personatges fora de la pantalla crea un vincle emocional difícilment oblidable des d’on treballar la fidelitat a la marca Super3.
Un altre moviment a explorar que pot resultar interessant, tot i que més costós i mai provat a Catalunya, és intentar copiar la fórmula d’èxit de la ficció per als més xics que fa Disney Channel. Sèries com Club Houdini han dut a Espanya aquest model d’èxit americà. Això voldria dir fer sèries de ficció com Polseres Vermelles o Merlí, però protagonitzades per alumnes de Primària que donessin models lingüístics referencials als infants catalans. Si se li donés la importància estratègica que l’audiovisual realment es mereix, tindríem sempre activa una sèrie de ficció feta a Catalunya per cada un dels cicles de l’educació obligatòria.
I finalment, el gran producte audiovisual infantil que triomfa a totes les generacions és l’animació japonesa, que és cara, però t’assegura uns percentatges d’èxit altíssim. Els kodomo, que és el nom que rep l’anime pensat per la franja d’edat fins als 10 anys, amb molta moralina i dibuixos tendres i absorbents, triomfa arreu del món des que va ser inventat. Heidi, Hattori el Ninja, Doraemon, La Màgica Do-Re-Mi o Hamtaro són kodomos d’èxit que han estat referents culturals de diferents generacions. I pel cicle final de l’educació primària i inici de la secundària convindria comprar drets d’animes shoujo (Sailor Moon, Sakura, Azuki, etc.) i shounen (Bola de Drac, One Piece, Digimon, etc.), claus perquè estan pensats per seduir a la franja d’edat on les noves generacions més abandonen la llengua, que és quan fan el salt de l’escola a l’institut.
En aquests tres articles sobre com fer arribar la llengua catalana a tots els infants del país, hem tocat temes diferents amb molt recorregut: des de com enfocar estratègies per seduir pares i mares com a prescriptors principals de l’audiovisual infantil, passant per com fer que els mestres col·laborin en visibilitzar el Super3, etc. però tot i això, si des de l’administració no se li sap veure la importància estratègica de l’audiovisual com a transmissor cultural, l’espai infantil en català està condemnat a continuar jugant a segona divisió. No només cal una nova estratègia de màrqueting i de compra de continguts, calen també molts més diners. És a dir, una acció decidida de fons i de forma. Anem tard.
