No vull parlar de Rubiales, ni de futbol, ni s’hi ha de dimitir o no, però mentre escoltava el “discurset” de la seva no dimissió –Que semblava un míting de VOX –, em va venir al cap la gran quantitat de vegades que hem hagut d’acceptar coses que no ens agradaven, però que pel motiu que sigui hem consentit.
Quan era joveneta vaig arribar a la meva primera feina. Una gestoria on treballaven, bàsicament homes. Ens fèiem brometes de tota mena “sense cap mala intenció”. Una innocent arrambada a la paret mentre passaves o una dissimulada passada de mà pel pit o pel cul. Brometes que havíem de fer veure que no passava res, perquè era el més útil fer la rialleta i callar que enfadar-se, perquè contestar hagués estat pitjor, perquè eren d’aquelles coses normals, que “no n’hi ha per a tant”, perquè són coses que sempre s’han fet i no passa res. Si la brometa es feia en presència de d’altres persones i tothom reia, el bromista de torn encara s’emportava més punts.
Ho consentíem, sí, però no ho volíem! Ens molestava!
Fa no gaires anys, a les festes de Sant Fermin, es va posar de moda agafar a una noia, posar-la damunt l’espatlla d’un noi, alçar-li la samarreta i “magrejar-la”. Molta gent ho justificava dient que les noies ho consentien i que feien cara de divertides a les fotos. Era veritat, era consentit i a les fotos reien. I què coi volíeu que fessin, en mig de tot el merder? Negar-s’hi? Enfadar-se? La majoria de les dones –també molts homes– hem passat per situacions que hem hagut que fer la rialleta perquè no en quedava una altra! I a sobre, s’han d’escoltar comentaris tipus: “si no vols pols no vagis a l’era” O sigui: queda’t a casa.
No conec de res a Jenni Hermoso ni a Rubiales, per tant, no sé qui diu la veritat, però que treguin unes fotos per defensar al president de la Federació de futbol, francament, no demostra res. No es tracta del que va passar abans ni després ni entremig, es tracta de si ella ho volia o no. Si no ho volia, doncs no ho volia!, per molt que en aquell moment, pels motius que sigui ho consentis.
Els contexts són importants per qualificat els fets, i potser en un moment d’eufòria com una final de futbol o una festa com la de Sant Fermin passin coses; no m’agrada, però d’acord, admeto que pot passar, però el que no es pot consentir és que després es justifiqui, se li tregui importància i es tracti d’imbecils a aquells que no veuen bé el que ha passat!
Després del petó no va haver-hi, per part de Rubiales, cap disculpa sincera, ni un reconeixement del fet que el que va passar. La disculpa de, com va dir ell mateix, “no me queda otra” sona fatal! El que va fer Rubiales no està bé, i punt! No es va disculpar, es va justificar dient que era consentit. No senyor! En el context on va passar i amb la velocitat que va passar tot, es cedeix perquè no hi ha temps de res.
I no em vingueu que ella primer s’abraça a Rubiales i l’agafa a coll, No! Perquè això és com dir que ella el va provocar.
Els assetjaments al lloc de treball, als San Fermin o a una final de futbol, són assetjaments!
Què hi ha coses pitjors? Per desgràcia sí, però són actes inacceptables per molt que hi hagi consentiment!
