L’harmonia és el secret de totes les receptes. Cada ingredient ha de ressaltar en el seu punt just. Sense embafar-nos per la seva quantitat i amb una presentació adequada del plat que ens el faci llaminer. Com el relat de la Montserrat Jané cuinat al seu punt.
QUE N’ÉS, DE DIVERTIT, SER DIFERENTS!
LA DIVERSITAT DE LES DONES
Ahir vàrem fer un sopar amb un grup d’amigues. Amb algunes ens havíem anat veient més o menys sovint, amb d’altres feia bastant temps que no ens retrobàvem.
Quan vaig arribar a casa a les tres de la matinada, em vaig ficar al llit amb el pensament molt fresc revivint tot el que havíem viscut aquella nit.
Em va sorprendre la varietat de caràcters –tot i que ja ens coneixíem–, dels trets físics, i de com gestionàvem cada una les nostres emocions.
Mentre hi rumiava, incapaç de dormir, vaig tenir la idea de comparar-nos amb els ingredients d’un plat bastant elaborat, posem pel cas un suquet de peix o similar.
L’ingredient principal o més ben dit la “matèria prima” era un rap o un peix semblant, aquesta era la MARIA la primera que va començar a parlar per explicar-nos la seva vida, quan tot just estàvem amb el primer plat i la cosa va continuar durant tota la nit, ella va ser la que va portar la veu cantant.
Llavors hi havia l’ESTEL que seria la ceba, queda bé a quasi tots els plats, el tomàquet seria l’ONA, és l’ingredient que dona molt gust i color; em vaig fixar en la seva forma de vestir, anava molt elegant però amb un estil molt còmode i sabia combinar a la perfecció els colors del seu conjunt.
La SUSSI la comparo amb el pebre, d’aquelles dones que tenen una gràcia especial per explicar coses, i que, de tant en tant, et deixa anar alguna frase en doble sentit.
L’ARIADNA vaig comprovar en pell pròpia, quan la vaig intentar interpel·lar preguntant-li pel seu marit o parella, que podia ser com l’all: una mica indigest, perquè em va contestar amb evasives i amb molt poca empatia.
Els moments més divertits els vàrem gaudir amb la LUCIA, que ens va fer riure fins a recargolar-nos de mal de panxa, sense poder parar, ara explicava un acudit darrera l’altre o recordava moments verídics de la seva vida que amb la seva gràcia d’arrels andaluses ens emborratxava de rialles, era el bitxo, que dona vida a tots els plats.
A vegades, en els guisats, hi has de posar una mica de caldo, però pot sortir una mica aigualit, si no està al punt. A la TERESA se la veia com una mica fora de lloc, començant pel seu aspecte, que tot i tenir més o menys la mateixa edat que totes, semblava més gran, el pentinat, el vestit que portava li quedava com una mica antiquat, les cares que feia quan alguna de nosaltres es passava una mica amb alguns temes eròtics-sexuals, llavors es quedava bastant al marge. Em vaig proposar que en els propers dies li trucaria per anar a fer un cafè, a veure si volia parlar amb més intimitat i obrir-se a explicar-nos coses que potser amb tanta gent no havia gosat.
El que va ser una sorpresa per a totes és que quan va arribar l’EVA, venia acompanyada segons va dir ella d’una anglesa que passava uns dies a casa seva i que es deia ANNE, però a mesura que s’allargava la nit vàrem poder comprovar, sense que fes falta que ens digués res, que l’ANNE era la seva parella i, a partir de llavors, tot va transcórrer amb més normalitat, d’oli i de sal se’n posa a tots els plats.
I de mi què us puc dir? A part que vaig gaudir molt, potser vaig beure una mica massa, i que vaig riure a cor que vols, però com en aquest final hi trobo a faltar el julivert i servidora va procurar que tot anés bé i vaig estar pendent de les meves estimades amigues tota la nit anant d’un cantó a l’altre, em veig una mica com el julivert, que sense sobresortir gaire acompanya adorna i aromatitza tots els plats. M’ho vaig passar genial!
Ens vam acomiadar, algunes amb llàgrimes als ulls i tot, petonejant-nos i abraçant-nos, dient que no trigaríem tant a tornar a veure’ns.
Montserrat Jané
