Aquesta història que us explicaré al final del relat ningú me l’havia encara confessada.
Imaginem que ara volem posar un sobrenom sota placa d’un mestre maltractador, quin nom li posaríeu amb aquest final que m’acaba d’arribar i que no me l’hagués imaginat? És veritat que la realitat supera en escreix la ficció. I podria ser ben pensada i fins i tot posada en votació ciutadana, si això cregués que els donaria vots a les noves eleccions. Ara bé, tinc els meus recels… No sé pas si ens portaria a la pau de la memòria històrica. Cal no fer mal als descendents. Tots voldríem ser de sang noble i honrada i haver tingut avis que els vagin acompanyar a escola… i que els vagin explicar les grandeses del besavi que va ser el director de l’escola Can Serra… amagant-los o no les seves penúries i perdó. Aquests joves que com els pares porten gens d’estirp arrelada a totes les places amb estàtua forjada a la Vila… ja que el seu oncle era un bon ferrer i un artista i també l’alcalde terrorífic que demanava projectes i sempre guanyava el seu. Ni voldria que hi tingués cap disgust, a mesura que arriben notes, tots els altres familiars que també saben que el mestre era una mala persona, per no dir un nom que ens agafi a les dones penedides de tenir vagina.
Va ser en ocasió de refer-me de l’últim llibre publicat per consolar els parents d’aquells que van patir la guerra incivil dedicada als noms del morts quan se’m va tornar a regirar l’estómac i em van venir ganes de vomitar.
Sapigueu que quan el senyor mestre va pegar al meu germà petit jo no tenia els dotze anys i era l’encarregada de donar-li la maneta i passar la carretera per portar-lo a escola, mentre lliurava la menuda de la meva germana de mesos a qui totes les nenes de la nostra mare i mestra volien portar a coll.
Només us puc jurar que des d’aquell dia, cada dia, a l’hora d’entrar a escola, em plantava davant del monstre d’ulleres amb vidres gruixuts per buscar-li els ulls… entre les aigües tèrboles, no els hi vaig poder veure mai, tampoc la més petita compassió, ni cap somriure.
La mateixa amargor la vaig tornar a sentir a la boca de l’estómac quan a fi que es quedés el poble tranquil, s’havien hagut de fiar de les llistes i arxius del botxí.
Perquè sí que sabem com feia callar a tots els nens, mentre ell anava a la seva feina de delator i que per alguna cosa el meu veí diu que se’l coneixia pel Denúncies, perquè el coneixia bé i el seu pare que era fuster també les havia patides. Encara queda molta gent viva que expliquen coses que com us dic fan por, fets horrorosos d’aquest famós mestre que durant l’últim govern li han dedicat una placa i han arrencat la d’aquell que només sabem que, potser, va fer calerons d’indians.
El fill petit de la mestra assetjada, germà meu de l’ànima, a qui va rebentar d’un ventallot l’orella i… simplement per haver estat el primer en presentar tota la pissarra d’operacions que anaven de sumes a arrels quadrades.
L’electricista afeccionat a fer fotos que ens fa el reportatge de les presentacions d’escriptors catalans que fem els jubilats del Casal perquè creiem d’interès a fi que no es perdi la cultura.
L’altre veí assistent a classe del Comas quan aquest d’una bufetada li va rebentar l’orella. Cosa que em va explicar exactament com l’anterior de la meva llista… i més horrors encara cantats de cara al sol i de bon matí.
El molt bon dissenyador de regs automàtics i electricista amic del nen que tenia epilèpsia i que el mestre li parava l’atac arraconant-lo a puntades de peu en un angle fosc de la classe… fins que tots comprovaven que era un bon mètode perquè ja no tremolava ni treia bava. I no podien dir para, pare! perquè tots eren muts.
L’ajudant a la biblioteca i al museu que havia de suportar que els seu fill li tornés pixat cada dia de la por que li tenia.
L’amiga que ha escoltat històries de nens que ara són homes de la nostra edat i eren apallissats només per ser els nens més pobres del poble…
Un poeta i pintor que em vaig trobar el sant Jordi passat a la parada de la jardineria i no em ve mai el cognom al cap. Però que em va mostrar la cicatriu per haver-li aixafat la galta amb la tapa del pupitre.
El nostre estimat pintor que teníem i que encara hi deu figurar un dibuix de la nostra escola pintada per ell. Denunciat pel mestre meteoròleg per “plagi” tot per haver utilitzat una frase que el mestre solia dir a la classe i haver perdut per aquest motiu la columna i la mirada del director del diari i de tots elstreballadors. Encara ara li costa publicar i li passen al davant gent que simplement té més bons contactes al planeta.
Totes les nenes de la classe que vam haver de mostrar la llibreta a l’alcalde Jaume Viader Anfrons i a la inspectora Sara Maria Blasi i Gutiérrez, reconeguda pedagoga, per fer que la nostra mare Hermínia Sellent Barcons, denunciada pel Sr. Pere Comas i Duran amb la finalitat que perdés no sols la plaça de mestra de Cardedeu, sinó fos enviada a províncies o es quedés sense titulació. Acusada d’ensenyar a escriure en català. I que la mare se’n va sortir perquè a la mateixa llibreta que hi havia cançons catalanes, n’hi havia de gallegues, basques, franceses i fins i tot algunes d’angleses. I la mare va assegurar que era això el que motivava les dones la “Sección Femenina” mostrant els dos premis Ejército que havia aconseguit amb la teoria que “la mano que mece la cuna mecerá el mundo” i que havia sortit fins i tot al No-Do i en un programa de televisió anomenat “Por tierra mar i aire”.
La bibliotecària que, un cop mort Franco, va haver de suportar-lo a la biblioteca donant classes de català i veure que el seu sistema consistia en copiar cada dia un verb en català a la pissarra, mai un poema ni un redactat. I encara avui dia diu tot somrient avergonyida: Ves la gent s’hi avorria!
Queda la pregunta a l’aire: L’article que va sortir a El 9Nou elogiant la tasca científica i divulgadora del català en temps difícils qui els hi va fer publicar?
L’ historiador que ha tingut el valor d’escriure partint de la llista del Pere Comas i Duran, –massa temps patint fent el llibre, tant qu per poc emmalalteix, demanant entrar a casa del que la tenia– per poder ajuntar els fulls de l’últim llibre que s’ha publicat a Cardedeu de memòria històrica “Els noms dels morts” el cost humà de la guerra civil… el qual té encara el pare viu i era l’encarregat d’obrir la classe després de cantar el “Cara al Sol” i que li tirés aquelles enormes claus de l’escola de Can Serra pel cap… a fi d’obrir-li a la saviesa.
La pastissera que hagut de permetre a la paret de placa dedicada l’honorable senyor per bon mestre i divulgador del temps que feia. En aquell temps gris i fastigós que queda en imatges rere els vidres de la classe del Sr. Pere Comas i Duran.
Que ens tancava a l’escola i les nenes havíem de saltar la tanca. Oi?
–Sí, sempre recordaré la teva mare plorant molt disgustada… Me obligan a hablar con vosotras en castellano.
I pensar que a El 9Nou va sortir la notícia figurant que el canvi de carrer l’havien demanat els veïns de Can Serra. Quan només van ser quatre que no n’hi ha ni un que visqui en aquest barri, però sí que continuen vius i eren dels que remenaven les cireres i han criat cirerers de tots tipus, però cap amb murmuri d’abelles de la cançó d’en Joan Manel Serrat.
Podria acabar la novel•la negra fent-la més fosca i difícil amb una altra dada. No li posem nom, però el té i m’ha demanat per favor que ho expliqui, però que no l’hi posi.
-Figura’t, Rosa Maria, que era l’hora del pati, jugàvem a cuit i amagar, tres mestres ens vigilaven drets davant la font on, amb permís, podíem fer un glopet. Eren el Senyor Comas, el senyor Martínez i el pacífic senyor Aguilar. Tot d’una, un vailet, jugant a cuit, em fot una empenta pel darrere i caic de morros a terra, jo sí que m’aixeco i li dic: No et creguis que no t’atraparé! Va ser dir aquestes paraules i vaig sentir-me agafat pel darrere de la bata… I, subjectat pel coll, el tal Martínez em va portar a l’espai buit que havia quedat entre el senyor Comas i el senyor Aguilar. I allà, davant d’ells, em va fúmer un clatellot que em va fer anar a parar cap a la font d’una hòstia que va fer més mal als altres dos mestres que a mi… perquè l’aigua em netejava i refrescava la sang que rajava pel nas. Va sonar el clac contra el ferro junt amb les paraules: Así es como se adiestra a esos perros catalanes.
Cada nit, abans de l’últim parenostre, en dedico un a aquells que no resen mai, per als que no van aprendre a tenir fe en un Déu just. Per als que estan clavats en aquest món i li pregunten per què els ha abandonat. Tots tenim a sobre nostre a algú. El reso per a aquells que no poden creure que sempre serà la bondat del cor la que guanyi la guerra a l’odi. La bondat no té bàndols ni fronteres. Siguem gent de pau, però que sàpiguen que no els tenim por a aquells que ens manipulen encara. És aquí on ha d’estar la nostra riquesa i ara ens cal defensar la terra, els arbres, l’aigua, els rius que ja no són els rius, i l’aire de tots aquells que volen transformar el Vallès i el deixen sense res de bo, tan sols per enriquir-se. Quina pel•lícula més trista que estem vivint. Sort que no deixarem de resar, repeteixo, a fi que els que no en saben, de resar, ni de veure Déu en una flor… arribi un dia que la llum els il•lumini. Mentrestant, continuarem donant gràcies que estem vius i podem ajudar. Quina sort que tenim! I a més ho fem perquè ens neix del cor l’alegria i ens posem al lloc dels que van voler una placa de carrer, als qui, resumint, l’eminència del Sr. Pere Comas i Duran els va ensenyar a escriure amb sang i a sumar per sobreviure. A fi de comptes era amb qui passaven més hores cada dia i era al seu pare a qui resaven: Para, pare! Era ell el que els posava el peu per sobre dels peuets, els feia quadrar amb les manetes al darrere i el cap alt i els bufetejava; però recordeu, al damunt hi havia un tal Martínez, ves a saber qui l’havia engegat fora de sí… deixem amb pau la rancúnia. Fora agressivitat. “Per compassió, Déu l’hagi perdonat” podria ser la placa de rajoletes de sota?
