Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la UB
Introducció
??Crec que és una realitat àmpliament compartida que el nostre sistema educatiu no acaba de funcionar prou bé. Per trobar solucions a les seves deficiències, en canvi, les opinions són molt diverses i sovint oposades. Sembla com si tothom es considerés autoritzat fins i tot a fer crítiques devastadores i a proposar remeis unilaterals que ho arranjarien tot. Fa ben poc, per exemple, a les pàgines de diversos mitjans de comunicació un matemàtic nord-americà especialitzat en intel·ligència artificial proposava una solució dràstica al problema educatiu –segons que sembla als EUA tampoc no els va gaire millor que aquí– : tancar totes les escoles i educar segons els interessos de cada nen. A més feia afirmacions dogmàtiques tan curioses com que l’àlgebra i el llatí no s’havien d’ensenyar perquè no servien per a res. Tot es resoldria si seguíem l’interès natural i la curiositat de cada nen o de cada jove en el seu procés de creixement.
No cal ni dir que aquestes afirmacions estan bé com a boutade però tothom sap perfectament que no són viables. D’altra banda és molt discutible que l’àlgebra no s’hagi d’ensenyar i, encara menys, que no serveixi per a res. Curiosa afirmació en boca d’un matemàtic! ?Amb un altre to del tot diferent, en una entrevista relativament recent, el filòsof i professor de Secundària, José Antonio Marina, afirmava que ningú no podia dir que tenia una solució per a tots els problemes educatius. Si algú deia que sabia resoldre tots els problemes de l’educació ens trobàvem probablement davant d’una persona més aviat pretensiosa i allunyada de la realitat.
Personalment, tot i que fa molts anys que imparteixo docència (22 a Secundària i 22 a la Universitat dedicat a la didàctica de les ciències socials en estreta connexió amb centres docents) com més va més, parlo amb menys contundència sobre l’educació en general. En tot cas en parlo amb la boca petita. Crec que no existeixen solucions globals o miraculoses. No hi ha mètodes irrefutables ni models de professorat impecables. L’experiència sembla mostrar que el procés educatiu és equifinalista, és a dir, que es poden assolir els mateixos objectius actuant de formes diferents. Tampoc no podem pretendre, com sovint es fa avui, que hi hagi un únic model o perfil de professorat. Tampoc no podem pretendre que cada mestre i cada professor siguin sempre perfectes i ideals. Com diu Gregorio Luri, ningú, per més bon professional que sigui, no pot ser bon mestre o bon professor cada dia a cada classe.
En les paraules que vénen a continuació, doncs, plantejaré més aviat clarificacions, reptes i punts de reflexió que no pas solucions monolítiques. Tampoc puc pretendre ser objectiu. Com deia José Bergamín sóc un subjecte i no un objecte i, per tant, necessàriament subjectiu. Partiré de la base, doncs, que no conec solucions per a tots els problemes que es detecten en l’educació, tot i que sí coneixem sistemes i mitjans que donen millors resultats que d’altres. Cal recordar en tot moment que l’educació tracta amb persones i que aquestes, tot i que poden ser influenciables, no són ensinistrables. I d’altra banda no totes les persones reaccionen de la mateixa manera al mateix estímul i a la mateixa proposta escolar. Finalment, cal considerar que en el fons de tot humà hi glateix un misteri inabastable en el qual nia una capacitat i responsabilitat lliure de prendre o no determinades decisions i d’assumir o rebutjar reptes, propostes i esforços.
??La funció principal de l’escola és educar? ?
Si educar consisteix a transmetre i construir una cultura en les generacions joves per integrar-les en una determinada civilització adulta cal afirmar sense contemplacions que si bé l’escola és una institució educativa no n’és l’única responsable ni de bon tros.
En les darreres dècades la societat occidental s’ha acostumat a carregar a l’escola funcions educatives que no són seves en exclusiva. O que simplement, no ho són gens. Educar –entès com a procés de transmissió de la cultura adulta– com ha dit José Antonio Marina citant un proverbi africà és una obligació de la tribu sencera. L’escola hi col·labora activament, però sola no pot aconseguir pràcticament res. Els fracassos “educatius” són fracassos col·lectius i no només escolars. És més, defenso la tesi segons la qual l’escola en el fracàs educatiu hi té poca o cap responsabilitat. Eduquen els mitjans de comunicació, les famílies, els jocs d’ordinador, les webs, els límits que s’autoimposa democràticament la mateixa societat, els exemples dels adults, la coherència entre el que es diu i el que es fa, la inculcació del sentit del límit, etc. Sobre totes aquestes qüestions, insisteixo, l’escola no hi pot res si la deixen sola. En aquest sentit crec que el text de Santiago Cucurella del 2002 respecte de l’escola de secundària, malauradament, avui continua vigent i no sembla que hi reaccionem amb prou claredat i contundència: ?
El docent està obligat a practicar tot allò que la societat ja ha abandonat: ha de cultivar els valors del respecte, la tolerància, l’ordre, la disciplina i l’esforç gratuït en un món presidit pel valor suprem de l’èxit, per la compravenda econòmica de l’esforç, pel culte a la imatge i la primacia de la rendibilitat sobre el sentit. El docent ha d’activar el gust per la lectura, per les belles arts, per la música clàssica i pel pensament humanista en una societat que se’n riu de tot això.(…) L’escola s’ha convertit en una mena de camió de deixalles sagrades: tot allò que la societat refusa, menysprea o defeca ha de recollir-ho el professor i replantar-ho a les ànimes d’uns joves que confessen obertament no saber com tractar.
?Així, doncs, en quin sentit educa l’escola? Quina és la identitat del mestre o del professor? En definitiva, quina és la finalitat irrenunciable i específica a través de la qual l’escola educa??
La identitat de mestres i professors
??Diguem-ho ben clar: els docents de l’ensenyament reglat són professionals especialitzats a dissenyar, dirigir i interactuar experiències correctament orientades i enfocades a l’assoliment d’objectius d’aprenentatge en el marc d’una escola. La funcionalitat educativa i irrenunciable d’una escola consisteix fonamentalment en la instrucció. Sóc conscient que el concepte d’instrucció gaudeix de mala premsa en el món educatiu, ja que se sol relacionar i identificar amb un tipus d’aprenentatge memorístic, mecànic, passiu i acrític. No utilitzo pas aquest concepte en aquest sentit. Entenc per instrucció la seqüència d’activitats programades i interactuades entre dues o més persones amb l’objectiu d’assolir un o diversos aprenentatges. En definitiva: instrucció és allò que constitueix el 90% o més de la tasca diària professional de mestres i professors. ¿Com educa, doncs, l’escola? Instruint. És la seva funció principal.
És en raó d’aquesta finalitat insubstituïble de l’escola que hauria preferit que els ministeris o les conselleries dedicades a gestionar els aprenentatges reglats de la població s’intitulessin “d’instrucció pública”, com en temps republicans, i no pas “d’educació”. En una societat plural com la nostra és legítim dubtar fins a quin punt l’estat està legitimat per “educar” la ciutadania. En canvi no hi ha dubte que està legitimat per “instruir”, ja que tota democràcia precisa l’existència d’una ciutadania “instruïda” que no sigui analfabeta funcional i, per tant, que pugui discernir i optar amb criteri, sigui quin sigui el seu nivell socioeconòmic. ¿Vull dir amb això que l’escola no transmet valors i actituds cíviques? En absolut! És evident que l’escola transmet valors com ho poden ser la solidaritat i les diverses menes de civisme. Fins i tot, si és confessional i les famílies així ho trien, té dret a proposar una determinada visió del món amb totes les cauteles legals que siguin del cas. L’escola, però, transmet els valors a través de la instrucció, és a dir, en les formulacions dels problemes a classe, amb l’actitud de respecte i exigència davant l’alumnat, amb la coherència entre el que es diu i es fa, en la reflexió col·lectiva sobre els problemes humans en les matèries humanístiques, en la forma de presentació d’exàmens i treballs, en el degut respecte als altres en el vocabulari i en el to de veu en els debats, etc. Però tot això no es fa “in vitro”. No es pot demanar a l’escola l’educació en valors en solitari –no llençar papers a terra, per exemple– si després els pares ho fan en la seva vida quotidiana davant dels seus fills. Ni tampoc no es pot pretendre instruir des d’una situació d’anomia.
Fa només un parell d’anys vam saber, sense marge per al dubte, que a Catalunya de cada quatre nens i nenes de sisè de primària un no sabia llegir, escriure i comptar. Sabem també que el fracàs escolar a la fi de la Secundària obligatòria s’estableix en un 33%. Consta també que el 50% de l’alumnat que cursa segon de batxillerat no accedeix a les PAU. És a dir: el que falla és la instrucció dels coneixements culturals necessaris per viure i conviure… I aquí sí que pot haver-hi, potser, alguna responsabilitat per part de mestres i professors que són els responsables insubstituïbles d’aquests fracassos. Ara bé, no crec que en la seva majoria mestres i professors en siguin culpables. Si la ideologia dominant –i gairebé excloent– parla només d’aprendre a aprendre, d’escola inclusiva, de competències diverses, de treball cooperatiu, d’implementar noves tecnologies, del considerar que el procés és més important que el producte, etc., i menysté els continguts disciplinaris; si continuem proclamant que el centre de l’escola és l’alumnat (paidocentrisme); i si les administracions públiques, seguint aquestes idees, actuen en conseqüència –cosa que vol dir cap avaluació, cap control de qualitat, cap diferenciació en el tractament dels mestres i professors que aconsegueixen resultats positius, homogeneïtzació i igualitarisme constant en tots els àmbits– els mestres i professors poca cosa poden fer per millorar la instrucció. És com si demanéssim que els metges operessin amb instruments no esterilitzats. Ningú no els podria culpar d’infeccions postoperatòries encara que fossin els responsables de les intervencions quirúrgiques.
??Què s’hi va a fer, doncs, a l’escola?
??En la formació de mestres al nostre país es cursen moltes matèries d’indubtable interès que multipliquen les finalitats educatives de l’escola gairebé ad infinitum. I en canvi s’oblida sistemàticament del tot una condició prèvia: no es pot ensenyar el que no se sap. Seguint la ideologia dominant, els estudiants de Magisteri acaben la seva carrera convençuts que l’important és ensenyar valors, actituds i competències, com si això fos possible sense tenir coneixements específics d’allò que s’ha d’ensenyar o a través d’allò per mitjà del qual la construcció d’actituds i valors és possible. De vegades en el decurs de les classes els pregunto enriolat què s’hi va a fer a l’escola i quin és el seu centre. Ordinàriament, a la primera pregunta em responen amb vaguetats genèriques. I a la segona ningú no dubta que el centre de l’escola són els alumnes.
Solen quedar sorpresos quan els poso en dubte que el centre de l’escola siguin els alumnes. El centre d’un hospital no són els malalts sinó el guariment de les malalties. I, en conseqüència, el coneixement de com es curen. És evident que l’alumnat és el que dóna sentit a una escola. Però no n’és el centre. El centre d’una escola, com defensa Gregorio Luri, és el contingut i l’autoritat del mestre (l’autoritat del mestre, no pas el mestre; i dic autoritat i no pas poder). Si admetem aquest principi resulta que controlar el contingut disciplinar és essencial, així com disposar dels coneixements didàctics precisos per saber presentar-ne la informació de manera que sigui susceptible de ser entesa i apresa en un context escolar singular. En la formació actual dels mestres s’oblida sistemàticament aquest requisit primer: no està previst en el pla d’estudis que sàpiguen abans allò que han d’ensenyar.
Pel que fa a la primera qüestió –què s’hi va a fer a l’escola– és curiós que calgui repetir una evidència: a l’escola s’hi va a aprendre. Què s’hi va a aprendre? Doncs allò que no es pot aprendre al carrer, a través de la televisió o pels estímuls habituals de la vida. I si em forcen a precisar encara més solc acabar amb una sentència clara i contundent: a l’escola s’hi va a aprendre a llegir, a escriure i a parlar.
Postulo, doncs, que cal donar una importància prioritària a la llengua com a escultora de totes les possibilitats de coneixement. En definitiva: tot mestre i professor, sigui de la matèria o disciplina que sigui, és sempre professor de llengua. En definitiva, ser mestre o professor no és altra cosa que fer créixer en l’alumnat les seves capacitats humanes bàsiques, en especial les cognitives, és a dir, la “intel·ligència” o les intel·ligències si seguim Howaard Gardner. Intel·ligència vol dir, etimològicament parlant, saber “llegir a dins”, és a dir, llegir l’interior de la realitat. Aquesta és la funció indefugible de mestres i professors: aconseguir que els alumnes “llegeixin” la realitat.
Llegir, però, s’ha d’entendre en sentit ampli, com a sinònim d’accés a l’escriptura de qualsevol tipus de text i comporta comprendre el que es llegeix i que la informació obtinguda esdevingui coneixement segons els objectius que ens proposem assolir. És també, per descomptat, entendre altres llenguatges (matemàtic, musical, visual, plàstic, corporal…). Tanmateix el vehicle bàsic i comú és la llengua. (Quadre I)?
Escriure és no només haver entès la informació llegida, sinó saber-la processar i expressar-la per escrit o a través d’altres mitjans. Comporta saber classificar, ordenar, disposar de criteri, retenir l’essencial, tenir un mètode… I per escriure en sentit ampli s’entén també expressar-se amb imatges, música o dansa. Amb tot insisteixo: la llengua continua essent essencial. Ningú no pot ensenyar música només a partir de la música… ni es pot ensenyar a dibuixar només a partir del dibuix… (Quadre II)
?Finalment, a l’escola s’hi va a aprendre a parlar. Amb aquesta acció em refereixo a la capacitat de comunicació fonamentalment oral tan deixada de la mà de Déu en la cultura tradicional del nostre país. Però no és possible aprendre a parlar i a comunicar-se sobre el buit. Sovint en el món audiovisual se sol sentir l’expressió: “aquesta persona comunica bé. Què comunica? Ah!, no ho sé, però comunica bé!” “Cal no oblidar que el verb comunicarés transitiu i que cal saber què es comunica. I la comunicació que s’aprèn a l’escola és a propòsit de les disciplines, a través del llenguatge plàstic i musical, o per mitjà del llenguatge matemàtic. (Quadre III)
?Llibre vs. ordinador???
No podem defugir abans d’acabar algunes posicions personals en el debat de l’ús de les tecnologies de la informació i de la comunicació aparegudes en els darrers vint anys. ¿Cal introduir l’ordinador, l’ús del mòbil, del GPS, de l’Ipad, etc., en el procés d’ensenyament i aprenentatge? La resposta ha de ser rotundament afirmativa. Les anomenades “noves” tecnologies –que ja no ho són tant i que evolucionen a una velocitat de vertigen– han vingut en el nostre temps per quedar-s’hi. No tindria sentit avui no utilitzar els entorns virtuals, els blogs, les possibilitats de les xarxes socials, etc., en l’aprenentatge. ¿Cal, però, utilitzar-les a classe? Dit d’una altra manera: són avui imprescindibles a l’aula? La meva resposta és negativa, és a dir, no és imprescindible. De fet l’estat que obté els millors resultats en les proves PISA, Finlàndia, no utilitza l’ordinador a l’aula (tot i que té aules amb ordinadors). Per tant no sembla que ara com ara sigui imprescindible.
Un dels problemes per tractar aquesta qüestió entre els professors d’edat en condició d’immigrant digital (entre els quals m’incloc) és la manca d’un pont cognitiu seriós. No va ser difícil adaptar-se a l’ús de les webs per obtenir informació perquè havíem consultat llibres i enciclopèdies abans. Hi havia pont per passar d’un lloc a l’altre. No ha estat difícil utilitzar els programes de presentació en la mesura que milloraven, i molt!, la comunicació anterior per mitjà de les diapositives mecàniques. Però no tenim cap precedent del que pugui ser aprendre sense llibres i en una aula amb ordinador personal que els substitueixi. Ignorem en aquests moments com distribuir l’alumnat a l’aula, tot i que l’arribada de la pissarra digital, per sort, ens ha proporcionat un punt de concentració de l’atenció. No sabem si s’aprèn igual llegint un text en paper o subratllant i escrivint a mà que fent el mateix sobre pantalla. No sabem si s’ha de continuar aprenent a escriure a mà amb un llapis o es podrà fer algun dia directament sobre un teclat. També ignorem si l’exposició de nens i nenes de Primària o de Secundària cinc hores diàries davant d’una pantalla provoca algun tipus de malestar visual. I, finalment, sí que sabem que, si més no fins ara, en les escasses recerques fetes sobre la utilització de la informàtica a l’aula en substitució del llibre no s’aprèn pas més tot i que l’alumnat estigui més motivat i més atent.
Sigui com vulgui, sembla que per mitjà o no de les tecnologies digitals la funció principal o essencial de l’escola continuarà essent aprendre a llegir, a escriure i a parlar.
??Epíleg
??A l’escola s’hi va a aprendre. L’aprenentatge a l’escola es fa bàsicament a través de mestres i professors que dominen un o més continguts disciplinaris, una llengua vehicular o més d’una, i que coneixen la didàctica suficient per dissenyar, guiar, realitzar i avaluar diverses estratègies d’aprenentatge. No hem d’oblidar tampoc que la didàctica conté una part emocional, afectiva i artística gens menyspreable que mestres i professors han de posseir i que difícilment és susceptible de ser ensenyada si no es posseeix de natural. No tothom serveix per metge com no tothom serveix per a ser professor o mestre. Calen unes condicions especials sense les quals no és possible ser un bon docent.
A l’escola i a través de la instrucció de mestres i professors –funció prioritària– l’alumnat aprèn a llegir, a escriure i a parlar sobre continguts disciplinaris a través dels quals es col·labora a formar les actituds cíviques i els valors de la ciutadania propis de la nostra cultura. L’escola, doncs, col·labora d’una manera imprescindible en l’educació d’una societat. Però només hi col·labora a partir d’un eix vertebrador: la instrucció. Cal no oblidar-ho. L’educació pertany a tota la societat. La instrucció és funció pròpia de l’escola. I tot i que canviïn metodologies i tecnologies, la finalitat de l’escola continuarà essent la mateixa.
Perquè, en definitiva, com deia encertadament George Steiner, un mestre és aquella persona que introdueix a d’altres en el significat.
