El vagó del tren de la Renfe està ple de gom a gom. Un jove ha pogut prendre possessió d’un seient a l’altura de l’Alt Maresme. El trajecte comença a Blanes i finalitza a l’Hospitalet de Llobregat. El noi porta agafant el mateix tren cada dia durant els últims quatre anys. Mai ha anat més enllà de l’estació de Plaça Catalunya. Sempre baixa a la mateixa parada. És conscient que, de no baixar on ho fa sempre, si seguís el trajecte pacientment, es trobaria amb la parada de Barcelona–Estació de Sants. Per descomptat, no ho sap perquè ho hagi comprovat personalment. Mai ha trencat la tradició de baixar a Plaça Catalunya. Ho sap per una cançó d’un grup del País Valencià —del poble de Pego— on s’esmenta una parada de tren que porta per nom Barna-Sants. Aquest grup no li agrada especialment. L’escolta perquè el seu grup d’amics sempre acaba tocant i cantant les mateixes cançons. El jove, quan escolta música valenciana, prefereix la dels cantautors dels anys 60, 70 i 80. No pas la d’Ovidi o Raimon. No. Ell prefereix a Joan Monleon o Lluís el Sifoner.
Al costat esquerre del jove s’asseu un noi que porta una gorra verda de visera plana. Sí, sí. De visera plana. Aquests espantosos complements són les boines calades fins a les orelles del segle XXI. Són portades pel mateix perfil de gent, amb unes dècades de diferència. Amb el peu dret el noi va marcant el ritme d’una música desagradable que escolta a través del seu dispositiu mòbil. Encara no ha descobert els auriculars. Els castellans, que saben moltes coses, diuen que “no hay parto sin dolor ni hortera sin transistor”. Els pantalons d’un xandall brillant de color blanc amb franges daurades li escauen ridículament. Mostra a tots els passatgers mig cul tapat amb uns calçotets grisencs. A l’altra banda, al costat dret del jove, s’asseu un home gras, alt, de parla germànica, pell de color gamba torrada pel sol i la sangria, camisa hawaiana col·locada forçosament per fora, uns pantalons curts i les inconfusibles sandàlies amb mitjons blancs a sota. Entre els espasmes del noi de la música i la calor corporal del passatger germànic, el jove està fastiguejat. Al terra, uns pams davant seu, una jove abillada amb una samarreta de Txarango i pantalons bombatxos va repassant uns apunts d’antropologia. Són dies de recuperacions a la Universitat. A l’altura de l’estació de Mataró el compartiment ja sembla una llauna de sardines.
Passen els minuts. Megafonia anuncia la propera estació. Badalona. Ho repeteix en castellà. Algunes finestres del vagó estan brutes de pintades. A través d’elles es poden veure les elegants cases de la façana litoral de la ciutat. A la Rambla badalonina el monument a Roca i Pi, marquès de Marmellar, mira cap al tren en moviment. El jove alça la vista i just davant seu hi veu una dona de peu. Per l’aspecte, el jove calcula que deu tenir una seixantena d’anys. Vesteix bé. Es nota que vol anar ben bufona i semblar més jove del que és. Comença a pensar: La deixo seure? No ho té del tot clar. Avui està especialment cansat. “Ja podria alçar-se el xitxarel·lo de la música —segueix rumiant. Potser li ofereixo el meu lloc i em pren per un masclista perpetuador del patriarcat. Segurament no. No fa l’efecte de ser una dona involucrada en el moviment lila. És més, sembla ser d’aquestes dones que espiritualment són contràries al moviment lila. D’aquestes senyores que sempre han fet el que han volgut i s’han aprofitat de tots els vents que han tingut al seu favor. D’aquestes que rebutgen la solidaritat lila no sols per l’aparença estètica, sinó pel fet de no sentir-se interpel·lades. També podria ser que estigués divagant sobre el sexe dels àngels i la dona es mostrés molt agraïda si li cedís el seient.” Però i si li ofereix el lloc i la dona es molesta perquè l’han tractat de senyora gran? Deu tenir una seixantena d’anys però dona a entendre que li preocupa la seva aparença. Vol semblar més jove. Què fer? No l’ha vista mai abans al tren. Deu ser un dels pocs viatges que fa amb la Renfe. Deu anar de compres al centre de Barcelona? Deu anar potser al metge? Potser va a veure una amiga? Qui sap si a veure un amant. Però si ha quedat amb un amant, l’home la podria haver recollit en cotxe, no? En aquesta vida no s’ha de ser garrepa. I si cedeix el lloc i els altres homes del vagó es molesten? I si pensen que ha cedit el seu lloc per fer-se brillar i semblar millor que ells?
Què fer? Què fer? Què fer? El jove sempre ha estat una cagadubtes. Vol quedar bé. Sempre vol quedar bé. Però no vol semblar un masclista. Això mai! Tampoc vol ofendre la dona tractant-la de senyora gran. Encara que molts dirien que ja té els seus anys. En el fons ell està molt cansat avui, desitja no aixecar-se del seient. I si s’aixeca? Farà sentir malament els altres homes que han mirat cap a una altra banda? Gairebé semblaria que es creu millor que ells. Aquesta hipòtesi l’horroritza. No vol fer sentir malament a ningú. Observa que els altres homes de tant en tant el van mirant de reüll. El deuen estar jutjant per no aixecar-se? Volen transmetre mentalment que no s’alci per tal de no fer-los quedar malament? El jove mira al seu voltant. Segueix pensant quina és la millor solució. Just davant seu la senyora d’una seixantena d’anys ja fa tres parades que està asseguda. Ella es mira les ungles despreocupada i després respon uns missatges al mòbil. La dona ignora completament el jove ple de dubtes que ha perdut la noció del temps. Megafonia anuncia la propera parada: Barcelona–Estació de Sants.
