A Saint Louis hem començat l’hivern molt aviat. Massa. Ho hem fet amb la pitjor nevada dels últims 30 anys a l’estat de Missouri. La ciutat s’ha tenyit de blanc. Després de dos intents la setmana passada, que van acabar amb una enfarinada, aquest cop ha descarregat fort.
Aquí els mesos d’hivern son molt durs, llargs i gairebé per posar-se a plorar. A casa som fredolics i ens agrada molt més conviure amb la calor forta de l’estiu que el fred intens de l’hivern. Les temperatures son baixes, el dia s’escurça i l’únic desig és a quedar-te a casa amb una bona manta i un sofà. És un temps de recolliment a les cases i entens per què els americans tenen aquests menjadors i cuines enormes: estan pensades per a totes aquestes setmanes de reclusió, per convidar-hi amics i coneguts a fer-hi llargues trobades d’hores i hores regades amb cervesa i a base de menjar carn passada per la barbacoa.
A diferència de Catalunya, als Estats Units semblen molt més preparats davant dels fenòmens meteorològics, tot i que als EUA no donen a l’abast entre incendis a la costa oest o els tornados al centre i sud del país. Una nevada com la d’ahir a Saint Louis, a Catalunya hagués estat un autèntic caos absolut i, en canvi, només els nens van veure alterat el seu dia gaudint de la neu.
Recordo alguna de les darreres nevades mentre vivia a Barcelona fa uns anys, molt menys intensa a la viscuda a Saint Louis, que va acabar paralitzant el país sencer i que va desencadenar unes crítiques salvatges a l’administració. Aquí, part de l’èxit que una nevada contundent no afecti la normalitat quotidiana passa per un mateix. Abans que arribi el fred, vas a una gran superfície i et compres el kit de supervivència: una pala, un paquet de sal i un seguit d’estris per treure la neu o el gel del cotxe (per als qui no tenim garatge, és clar). Fins que arriba el moment d’utilitzar-ho. Els programes informatius de les televisions americanes estan plens de meteoròlegs. (Sempre dic que en Tomàs Molina faria les Amèriques en aquesta banda de l’Atlàntic.) Aquí tothom és previsor. Fins al punt que dimarts em va escriure un missatge la Morgan -la noia qui em retoca la barba cada quinze dies- per canviar-me l’hora programada, tenint en compte que aquest cop podria caure fort. Tal dit, tal fet. La nit abans de la nevada cada veí -i jo, també- vam omplir de sal el tram de vorera particular i les escales d’accés a casa.
De bon matí, quan m’he aixecat del llit, he fet una ullada per la finestra i he pogut veure fascinat que hi havia una capa de neu al carrer d’entre 15 i 20 centímetres (aquí en diuen inches). Al ritual quotidià de fer l’esmorzar i preparar els tàpers per al dinar s’hi ha afegit una nova tasca: treure la neu de damunt del cotxe i netejar la vorera. Sí: aquí, a diferència de Catalunya, no ens cauen els anells i agafem l’escombra i la pala per deixar la vorera neta com una patena. Una pràctica inusual mentre vivia a Barcelona, on la mentalitat de nou-rics fa que la tendència sigui d’exigir-ho a l’administració. “Això és cosa de l’ajuntament o de l’alcalde, que per això pago impostos…”. Quantes vegades ho heu dit o ho heu sentit a dir? En canvi, aAquest matí a Saint Louis, els veïns han tret la seva pala, han retirat la neu en un dels marges de la vorera i han marxat a treballar. Sense posar el crit al cel. Sense queixar-se. Aquí és habitual que tothom es netegi la seva parcel·la, que inclou un tram de vorera per on hi passa tothom.
Aquesta pràctica m’ha fet recordar quan era més petit i, de bon matí, pels carrers de la Vila de Martorell, les propietàries de les botigues escombraven el metre i mig de davant del seu aparador. Ara ja s’ha perdut l’hàbit, perquè hi passa el servei de neteja. En una nevada com aquesta a Saint Louis, l’únic servei que ofereixen l’ajuntament i l’Estat és el pas de màquines llevaneu per les principals vies de circulació que, generalment, ja son netes abans que la gent surti de casa per anar a treballar.
El concepte de neteja municipal, com a mínim, a Saint Louis no té res a veure al que tenia integrat de la meva experiència de 40 anys a Catalunya. En aquesta ciutat, per exemple, hi ha un servei que passa una vegada… al mes! Sí, un cop cada 30 dies t’obliguen a no estacionar el cotxe davant de casa o a col·locar-lo a l’esquerra o a la dreta de la via durant unes hores. Passen, netegen i fins el mes que ve. I pensareu que durant un mes tenim els carrers bruts de papers, puntes de cigarret o escopinades… Doncs no. Entre els americans hi he detectat un civisme i un respecte molt accentuat pel que és comú, i és molt estrany veure un paper al terra. Una tendència que no té res a veure amb Catalunya, on, per molta educació rebuda, es continuen veient molts carrers bruts diàriament que obliguen les administracions a destinar-hi molts diners en la neteja pública.
Aquest civisme pel respecte a l’espai públic també és exagerat en els grans parcs que hi ha a la ciutat, autèntics pulmons verds per compensar la grisor de certes àrees de la ciutat. Forest Park, de 5,2 kilòmetres quadrats de distància, és la joia de la corona de Saint Louis i no té res a envejar al Central Park de Nova York. Cada dia, faci fred o calor, hi veus molta gent que hi fa vida passejant, corrent o en bicicleta. Que hi passa dissabtes i diumenges amb els amics fent barbacoes o que viu concerts a la fresca com els de Botanical Garden. Quan acaba, tothom recull els estris i marxa cap a casa sense deixar rastre. Recordeu les imatges de les platges catalanes l’endemà de la revetlla de Sant Joan o de la nit de Cap d’any, oi? Un escenari com aquell és inimaginable, a Amèrica.
A Forest Park o a Tower Grove Park, a tocar de casa, hi ha una quantitat de plantes per tot arreu. I sabeu què? Tothom en gaudeix i ningú se les emporta cap a casa. Recordo mentre vivia a Martorell que, quan van començar a canviar el gris pel color, a farcir els carrers de plantes en allò que algú va batejar un dia com a “urbanisme al servei a les persones”, es detectaven constantment robatoris de plantes per tota la ciutat. A Amèrica, és impensable. El pressupost que destinen els ajuntaments a Catalunya en despesa a la via pública és bestial arranjant carrers, places i mantenint serveis de neteja i jardineria. Aquí, a diferència de Catalunya, hi ha vies principals de la ciutat que cauen a trossos i que sotmeten el cotxe a una mena de ralli París-Dakar, per la quantitat de clots que té l’asfalt. Aquí, a diferència de Catalunya, els carrers no els arrangen cada dos anys amb la mirada posada a unes eleccions municipals.
Però fixeu-vos en la paradoxa: mentre es genera un gran esforç per deixar una ciutat impecable urbanísticament es reforça cada cop més una actitud individual menys empàtica amb la comunitat. En menys de 50 anys hem passat de fer quotidià allò de treure l’escombra i netejar la vorera de davant de casa a no només deixar-ho de fer perquè “és cosa de l’ajuntament, perquè per això pago impostos”, sinó a ni tan sols recollir un paper de davant de casa o fins i tot a llençar-lo. Enlloc d’estimar-nos-ho, ho menystenim. Com més serveis ofereixes i dones al ciutadà, menys valor tenen. Tot al contrari que a Amèrica.
I ja no us explico l’impacte que m’ha provocat veure una munió de paquets davant de les portes de les cases dels meus veïns. Sí, són compres per Internet. Aquí no cal anar a comprar a la botigueta, sinó que tothom està abonat a Amazon. I no m’ha impactat el paquet en si mateix, sinó que aquell paquet hi pugui estar tot un cap de setmana sencer mentre els veïns gaudeixen de dos dies de desconnexió i que ningú el robi. Us imagineu aquell paquet davant de la porta de casa, oi? Doncs ja està tot dit.
Això sí: mentre aquí és del tot improbable que ningú et prengui el teu paquet de la compra d’Amazon que el transportista et deixa a la porta de casa, tens el risc que algun eixelebrat et foti quatre trets amb la seva arma. Qüestió de cultures.
[Més articles de l’autor a Entre milles i galons.]
