Ara toca fer-nos les víctimes quan veiem que Cameron i Salmond pacten un referèndum. Jo ja entenc que, així de cara a la galeria, hem de fer aquestes gesticulacions. “Oh, gran democràcia britànica!”, hem de dir. “Per què no pot ser així Espanya?”, ens hem de preguntar i lamentar. Ha estat molt “mainstream” –que en diuen els moderns- aquesta setmana entre els opinadors ben peixats. Però qualsevol que hi en vegi tres dalt d’un burro haurà notat que l’actitud de Cameron no té a veure amb la democràcia sinó amb la intel·ligència, que són coses ben diferents.
El britànic, com l’espanyol, ha estat un d’aquells pobles que ha tingut el seu moment d’or en la història. Estem parlant de dos grans imperis que han anat quedant esquifits amb el pas de les dècades. La gran diferència rau en que els illencs s’han mantingut com a potència mundial, mentre que Espanya va esdevenir l’últim mico del zoo més a la perifèria de tots els zoos. Ja se sap que el noble empobrit sempre vol fer relluir el blasó, encara que estigui corcat o rovellat, per una qüestió d’orgull. Recordem la família Lloberola que va descriure Sagarra a “Vida privada”. Vuitena potència mundial en PIB, 3000 anys d’història de la nació espanyola i totes aquestes coses.
L’orgull: sempre enemic de la intel·ligència. És per orgull, per rememorar un passat imperial, que es manté Ceuta i Melilla, dispendi inútil i colador fronterer. És també per orgull que abans ens amenaçaran mil vegades que no pas ens preguntaran què volem. I aquesta és, diria jo, la nostra gran sort. El seure a parlar exclou el “caixa o faixa” i obliga al pacte i la transacció. L’insult i el menyspreu, en canvi, ens empeny a marxar més de pressa. Beneït orgull espanyol.
