Qüestionant el relativisme (i III)
Extracte i traducció de l’article “Relativismo, verdad y fe” del professor Ángel Rodríguez Luño (Università della Santa Croce), publicat amb el seu amable consentiment.
Els problemes antropològics del relativisme
Hem dit que el relativisme en el camp ètic-social es recolza en una motivació d’ordre pràctic: vol permetre fer alguna cosa a qui ho desitgi, sense fer mal als altres, i això seria una ampliació de la llibertat. Però el valor d’aquesta motivació és només aparent. La mentalitat relativista comporta un profund desordre antropològic, que té un costos personals i socials molt alts. La natura d’aquest desordre antropològic és bastant complexa i altament problemàtica. Aquí esmentaré només dos problemes.
El primer és que la mentalitat relativista està unida a una excessiva accentuació de la dimensió tècnica de la intel•ligència humana, i dels impulsos lligats a la expansió del jo amb els quals aquesta dimensió de la intel•ligència es relaciona, la qual cosa comporta la depressió de la dimensió sapiencial de la intel•ligència i, per tant, de les tendències transitives i transcendents de la persona, amb les quals aquesta segona dimensió de la intel•ligència està emparentada.
El que aquí s’anomena dimensió tècnica de la intel•ligència humana, i que altres autors anomenen amb altres noms, és la evident i necessària activitat de la intel•ligència que ens permet orientar-nos en el medi ambient, garantint la subsistència i la satisfacció de les necessitats bàsiques. Encunya conceptes, capta relacions, coneix l’ordre de les coses, etc. amb la finalitat de dominar i explotar la natura, fabricar els instruments i obtenir els recursos que necessitem. Gràcies a aquesta funció de la intel•ligència les coses i les forces de la natura es fan objectes dominables i manipulables per al nostre profit. Des d’aquest punt de vista, conèixer és poder: poder dominar, poder manipular, poder viure millor.
La funció sapiencial de la intel•ligència mira, en canvi, a entendre el significat del món i el sentit de la vida humana. Encunya conceptes no amb la finalitat de dominar, sinó d’assolir les veritats i les concepcions del món que poden donar resposta complerta a la pregunta pel sentit de la nostra existència, resposta que a la llarga ens resulta tan necessària com el pa i l’aigua.
La sistemàtica fugida o evasió del pla de la veritat, que hem anomenat mentalitat relativista, comporta un desequilibri d’aquestes dues funcions de la intel•ligència, i de les tendències que li estan lligades. El predomini de la funció tècnica significa el predomini a nivell personal i cultural dels impulsos cap als valors vitals (el plaer, el benestar, el posseir, l’absència de sacrifici), a través dels quals s’afirma i s’expandeix el jo individual. La depressió de la funció sapiencial de la intel•ligència comporta la inhibició de les tendències transitives, és a dir, de les tendències socials i altruistes, i sobretot un empetitiment de la capacitat de autotranscendència, per la qual cosa la persona es queda tancada en els límits de l’individualisme egoista. En termes més senzills: l’afany de tenir, de triomfar, de pujar, de descansar i divertir-se, de portar una vida fàcil i plaent, preval amb molt sobre el desig de saber, de reflexionar, de donar sentit a allò que es fa, d’ajudar als altres amb el treball propi, de transcendir el reduït àmbit dels nostres interessos vitals immediats. Així queda bloquejada la transcendència horitzontal (vers els altres i vers la col•lectivitat) i també la vertical (vers els valors ideals absoluts, vers Déu).
El segon problema està estretament lligat al primer. La manca de sensibilitat vers la veritat i vers a qüestions relatives al sentit del viure comporta la deformació, quan no la corrupció, de la experiència de la llibertat; de la pròpia llibertat en primer lloc. No pot estranyar que la consolidació social i legal dels modes de vida congruents amb el desordre antropològic del que estem parlant es fonamenti sempre invocant la llibertat, realitat certament sacrosanta, però que cal entendre en el seu veritable sentit. S’invoca la llibertat com a llibertat d’avortar, llibertat d’ignorar, llibertat de ser groller, llibertat de no donar raó de les pròpies posicions, llibertat de molestar i, davant tot i sobre tot, llibertat d’imposar als altres una filosofia relativista que tot hauríem d’aplaudir com la filosofia de la llibertat. Qui negui l’aplaudiment serà sotmès a un procés de linxament social i cultural molt difícil d’aguantar. Penso que aquestes consideracions poden ajudar a comprendre en què sentit Benet XVI ha parla de “dictadura del relativisme”.
El relativisme respon a una concepció profunda de la vida que tracta d’imposar. El dogma relativista afirma que la manera d’assolir las més gran felicitat que és possible assolir en aquest pobre món nostre, que sempre és una felicitat fragmentària i limitada, és evadir el problema de la veritat, que seria una complicació inútil i nociva, causa de molts maldecaps. El relativisme és una filosofia dogmàtica de la felicitat. Com a tal es troba amb el problema de que els homes tenim també una intel•ligència, i no podem ser feliços sense conèixer el sentit del nostre viure.
