Em direu que la platja no és lloc per llegir segons què, però enguany, refugiada de la calor a la platja de Palamós, m’acompanyaren un dia en Xènius i la seva Ben Plantada. Aquesta “novel·la – assaig – recull de glosses” és la mostra més elegant de l’ideari Noucentista a través de la descripció i lloança de la Teresa, la Ben Plantada.
La Teresa arriba al poble d’estiueig de Xènius i “tot esdevé imperi seu. D’acostar-s’hi, hom devé millor”. Apareix purament neoclàssica, vestida de blanc com una deessa grega, feta tota de mesura i cultura, mediterrània. Res més lluny de la femme fatale que la Teresa. Cap rastre de sexualitat, de frivolitat ni de seducció. Ella és inabastable, immaculada, un model moral. Una noia que no porta ni un gram de maquillatge i duu una túnica blanca de cap a peus, però el glossador conta com tot el poble n’està enamorat, com gràcies a la seva presència “el món adquireix un sentit i s’ordena”. És el seu model cívic de dona catalana.
Aixeco el cap del llibre des de la tovallola, davant del mar, i penso que a Xènius li hagués agafat un cobriment de cor davant el panorama. Un grup de noies fan topless mentre s’expliquen sense pudor les aventures de la nit passada. Unes mares de família xerren com lloques, aturant la conversa només per esbroncar els nens, que llencen sorra quan circulen entre la gent. Més enllà, un grup de dones juguen a cartes a crits. A l’aigua, una noia petoneja al seu xicot amb un èmfasi un punt escandalós. Ben bé l’antítesi de la predicació noucentista de Xènius. O bé les catalanes s’han revolucionat l’últim segle o bé en temps del glossador tot era igual però amb una mica més de roba. Com que dubto que a les platges i als pobles d’estiueig del país hom pogués anar trobant deesses gregues a tort i a dret, prenc la segona opció.
Però la Ben Plantada, malgrat ésser una idea platònica, un idil·li exagerat, combat la vulgaritat, el sentimentalisme, la gesticulació, el xivarri. La Teresa no és una noia que estiueja, és una norma de conducta i de bon gust. Xènius era conscient del poder de la literatura per crear models de realitat, i tenia la convicció que la funció de l’artista és donar imatges a qui no en té. Des de les glosses de la Veu de Catalunya donava als catalans un model que vol vèncer el pas del temps. La Teresa és fruit d’algú que vol imposar unes idees, però sobretot d’algú que té clar la Catalunya que vol.
Eugeni d’Ors és sens dubte un personatge difícil i potser cal oblidar el segon per salvar el primer. Però Xènius s’ha de salvar perquè és una de les proses més erudites i elegants, i alhora àgils i iròniques que s’han escrit en la nostra llengua. Hem d’estar disposats a reconèixer el que va fer per Catalunya. No cal tornar al Noucentisme i tampoc cal tornar a escriure “vet aquí una noia que la raça ha triat per restaurar la raça”, però sí ens cal “sobreposar-nos a l’anècdota a favor de la categoria”. No podem anar pel món sense models perquè sinó, com ja escrivia el mateix Xènius el 1906, “la Maja de Goya seguirà davant del món representant-nos i no ens podrem queixar de la imatge de les andaluses de Barcelona, i de lo demés que ve amb les andaluses de Barcelona”. I digueu-me exagerada, però a mi encara em reparteixen pamflets per anar a veure flamenc a les Rambles.
