La tradició cristiana ha carregat molt les tintes contra els pobres fariseus, convertint-los en el paradigma social de la hipocresia. En descàrrec dels fariseus, val a dir que el mateix Jesús probablement ho era, i tenia no pocs amics que certament ho eren. Els fariseus eren bona gent, amb un desig molt noble de reformar la religió jueva, de fer-la més fidel a l’aliança i menys servil del poder romà. El problema dels fariseus no és que siguin dolents, sinó que es passen de bons. Això és el que Jesús no pot sofrir: que la gent es passi de bona, de fidel, de complidora, d’ideològicament pura… L’hipòcrita, el d’abans i el d’ara, aixeca el dit acusadorament, fa un posat sever i emet un judici sobre els altres que sona sempre igual: «no sou prou compromesos, prou complidors, no porteu la bandera prou alta…» Hi ha hagut fariseus sempre i de tots els colors: m’agradaria mostrar-ho.
Abans de l’estiu, en acabar l’eucaristia del diumenge, al sortir a saludar la gent, una bona dona em deia: «Pare, li felicito per l’eucaristia, però només una cosa em sap greu: que es tracti d’aquesta manera el Senyor, em refereixo a què es combregui amb les dues espècies amb aquesta manca de respecte al cos del Senyor… I ho deia cada cop més ofesa i més ofenent. Entenc el que a la senyora podia, legítimament, molestar-la, però no entenc el to ideològic que anava agafant la seva crítica. És cert, a la nostre església oferim pels qui ho vulguin la comunió amb les dues espècies i entenc les reserves que es puguin tenir amb aquesta pràctica, però penso que ho fem amb prou cura per a que quedi salvaguardat el degut respecte a l’eucaristia.» El zel farisaic de la senyora l’acabava encegant i de manera que confonia un fil amb un camell i mirava de posar-hi tot l’empeny en fer-lo passar pel forat de l’agulla.
Fa cosa d’una setmana em trobava amb el zel farisaic d’un jove d’esquerres, amb motivacions ben diferents a les de la senyora devota d’abans. Tot venia arrel d’una conversa sobre el “robatori” de supermercats organitzat per aquell batlle andalús, que volia denunciar amb aquest gest visible la injustícia d’un sistema capitalista que condemna a la fam a tanta gent. El cristianisme també esmenta tradicionalment la funció social de la riquesa, principi que podria arribar a justificar una acció simbòlica com aquesta. Però el jove aprofitava l’avinentesa per acabar pontificant sobre la bondat natural d’un acte d’aquest tipus, i sobre la maldat també natural dels qui no ho veuen així perquè són perversos capitalistes i culpables de la fam de tanta gent, etc. Arribàvem d’aquesta manera a una actitud que s’assembla, en el fons, tant a la d’aquella santa dona a qui esmentava abans. El que Jesús critica amb tanta duresa del fariseu, sigui de dretes o d’esquerres, és que es passi de bo i acabi criticant de passar-se de dolents els que no pensen com ell.
El problema no són, doncs, els fariseus, sinó la hipocresia, sigui del color que sigui i vingui d’on vingui. El problema és aquesta tendència, tan arrelada, a passar-nos de “bons” i començar a veure tots els altres com a massa dolents. Els cristians potser no hem de ser ni els més bons ni els més purs dels homes, en canvi sí que hauríem de ser els més agraïts. Agraïts per haver escoltat aquesta Paraula que té el poder de salvar-nos de les nostres hipocresies així com de la temptació de passar-nos de bons.
