Luigi Sturzo neix a Caltagirone (Catània) el 26 de novembre de 1871, en una família de l’aristocràcia agrària. Es forma en el Seminari de Acireale, i arran de la publicació de la Rerum Novarum (1891), la primera encíclica sobre les condicions dels treballadors, orienta els seus estudis filosòfics cap al camp social.
Luigi Sturzo és ordenat sacerdot el 1894. A la Universitat Gregoriana de Roma, participa del fervor cultural dels joves catòlics, atrets per les tendències neotomistes de la primera Democràcia Cristiana. El jove Pare Sturzo es mostra, de bon començament, crític amb l’Estat liberal i amb el seu centralisme. El 1895, funda el primer comitè parroquial i una secció obrera a la parròquia de S. Giorgi, i a Caltagirone dóna vida a les primeres cases rurals i cooperatives, que pretenen alliberar els camperols de l’esclavatge al que són sotmesos per l’aristocràtica terratinent i el seu braç armat, la màfia, elements hegemònics d’un sistema típicament feudal.
D’aquí en endavant, el Pare Sturzo es dedica plenament al treball polític i organitzatiu. Amb els fets de maig de 1898, les repressions antiobreres de Bava Beccaris, l’estat d’assetjament de les principals ciutats, i el procès a Davide Albertario, es comença a dibuixar la dificultat de la convivència entre catòlics, concretament, entre conservadors i democristians.
El 1900, al Seminari de Caltagirone, el Pare Sturzo dóna un cicle de conferències sobre el text “Principis d’Economia Política” del jesuïta Matteo Liberatore, un dels redactors de la Rerum Novarum, en el qual, el Pare Sturzo expressa la convicció de què la unió d’una majoria d’obrers i de propietaris fóra un factor d’estabilitat social clau. En aquells primers anys del segle XX, el Pare Sturzo col·labora amb el diari catòlic palermità “Il Sole del Mezzogiorno”, distingint-se com un dels meridionalistes més batalladors, i favorable a una descentralització regional administrativa i financera i a una federació de regions. Alhora, el Pare Sturzo es mostra convençut de què l’ajuntament, el municipi, el comú, constitueix la base de la vida civil, lliure de les ingerències de l’Estat, lluny de ser un ens burocratitzat amb funcions delegades, i autèntic patró i gestor de l’activitat econòmica local. El 1902, els catòlics de Caltagirone, liderats pel Pare Sturzo, es presenten com a partit de centre a les eleccions municipals i en surt escollit alcalde.
Durant els anys sicilians, el Pare Sturzo també escriu teatre i poesia. És però el discurs del Pare Sturzo “Els problemes de la vida nacional dels catòlics” fet a Caltagirone el 24 de desembre de 1905, el que obre una nova fase històrica dins el catolicisme amb el preludi de la formació d’un partit laic, democràtic i constitucional d’inspiració cristiana. El Pare Sturzo dibuixa, de fet, les característiques d’un futur partit dels catòlics, la fisonomia del qual perfila en “A tots els homes lliures i forts”, que esdevindrà el programa del Partit Popular Italià del 1919. El 1915, el Pare Sturzo és elegit vicepresident de l’Associació Nacional d’Ajuntaments Italians.
El 1919, davant l’exclussió dels catòlics de la vida democràtica i l’amenaça feixista, el Pare Sturzo funda el Partit Popular Italià (PPI), laic i no confessional, arrelat en la visió cristiana de l’home. El Pare Sturzo concep la introducció de la caritat a la vida política com una missió. Té la convicció de què la caritat cristiana no pot ser reduïda a la beneficència o a la subvenció, sinó que ha de ser l’ànima de la reforma de la societat democràtica moderna, en la qual la gent és cridada a participar responsablement en la realització del bé comú.
En el congrès constituïu del PPI a Bologna, el Pare Sturzo emfatitza el caràcter laic i aconfessional del partit i explicita la seva concepció de l’Estat, una concepció diferent de la de la resta de moviments polítics italians, inclòs el feixisme. El Pare Sturzo diu que s’ha de combatre l’Estat panteista del liberalisme i de la democràcia, que s’ha de combatre el concepte absolut de la nació panteista i deïficada, i en el Congrès de Venècia fixa els eixos de la reforma regionalista de l’Estat.
Més endavant, després del Congrès de Torí, on fa una aferrissada defensa del meridionalisme, pren posició contra la llei electoral majoritària (llei Acerbo) la qual cosa desencadena una forta reacció dels feixistes que es concreta en una violenta campanya en contra de la seva persona. El Partit Popular Italià, durant anys, és una de les poques forces capaces d’oposar-se al feixisme de Benito Mussolini.
El 1924, a petició de la Santa Seu, el Pare Sturzo dimiteix com a secretari general del partit per concentrar la seva energia en l’assessorament ètic i espiritual dels polítics. El Partit Popular Italià guanya les eleccions generals en nombre total de vots, però ha d’anar a l’oposició. En aquell moment, Sturzo defensa, al costat de De Gasperi (secretari del PPI), la possibilitat d’una col·laboració amb els socialistes.
Aquell mateix any, però, i davant de les greus amenaces feixistes d’atemptar contra la seva vida, la Santa Seu envia el Pare Sturzo a Londres, ciutat on continuarà, des de les pàgines de “People and Freedom” la lluita antifeixista. El 1936, el Pare Sturzo pren posició en la guerra civil espanyola contra la insurrecció militar franquista (com també ho va fer Jacques Maritain), denuncia el perill del nazisme per a la civilització europea i per a la pau en el món, condemna la debilitat de les democràcies a l’hora de fer front a al política agressiva de Hitler, i s’escarrassa perquè la Santa Seu prengui posició contra el conflicte imminent.
En esclatar la Segona Guerra Mundial, el Pare Sturzo ha de deixar Londres per a refugiar-se a Nova York, on arriba l’octubre de 1940. La seva estada als Estats Units s’allarga sis anys durant els quals funda la American people and Freedom association for Catholics.
A la seva tornada a Itàlia a la fi de la guerra, s’assabenta de què el partit que havia fundat, ha evolucionat i s’ha rebatejat amb el nom de Democràcia Cristiana. El Pare Sturzo refusa tornar a entrar en política, tot i ser nomenat senador vitalici pel President Luigi Einaudi el desembre de 1952. S’incorpora al Grup Mixt i manté unes relacions no sempre fàcils amb els principals líders de la Democràcia Cristiana. El Pare Sturzo mor a Roma el 8 d’agost de 1959.
Entre les obres del Pare Sturzo cal destacar: Sinteti sociali (1906), Dall’idea al fatto (1920), Riforma statale e indirizzi politici (1923), Popolarismo e fascismo (1924), Pensiero antifascista (1925), Italy and Facism (1926), La communauté internationale du droit de guerre (1931), Essai de sociologie (1932), L’Èglise et l’Ètat (1937), Politique et morale (1938), La sociologia del soprannaturale (1940), Italy and the New World Order (1944), i I discorsi politici (1951).
El Pare Sturzo, don Luigi Sturzo (com se l’anomenava), es va caracteritzar per una continua unió amb Déu, un profund sentit de la justícia, una heroica obediència a l’Església, i un gran amor pels pobres. El Papa Joan XXIII el va definir com exemple de preclares virtuts sacerdotals, i el Papa Joan Pau II va remarcar la vida, l’ensenyament, l’exemple, i la plena fidelitat al seu carisma sacerdotal. Darrerament s’ha presentat instància per a la seva canonització.
