El 9N ha estat un procés participatiu, una consulta o un referèndum? Des del moment en què cap dels tres processos té efectes jurídics, i cap govern queda vinculat, ni que sigui moralment, pels resultats, tant se me’n fum. L’únic important és que el convocava la Generalitat, representant legítima dels catalans, i que els catalans van omplir les urnes.
Tot i així, ens han dit que no tenia prou garanties democràtiques. Jo hi vaig participar com a voluntari i certifico que tot es va fer amb la major seriositat. Només van votar les persones que s’acreditaven amb la documentació estipulada, vigent, en la qual havia d’aparèixer una foto del votant i la seva adreça. He vist moltes persones votar amb DNI caducats en eleccions generals; aquí no ho van poder fer. Tots els participants foren registrats en un llibre de registre abans de votar, sistema homologat en països d’autèntica tradició democràtica. El recompte fou escrupolós i va quadrar el nombre de votants registrats amb el nombre de vots introduïts a les urnes. Els vots amb opcions no vàlides (No-No, per exemple), inscripcions autògrafes o altres modificacions, no es van considerar nuls, sinó que es comptabilitzaren com a “altres” i foren dipositats dins els sobres que contenien l’acta de cada mesa –s’ha de dir que ni hagué molt pocs.
S’ha dit que no hi havia interventors. En realitat no es va negar l’accés a cap persona, i fins i tot a l’hora del recompte hi hagué representants de mitjans de comunicació observant com es feia. Si no hi havia interventors és perquè ningú en va enviar cap. Potser per això no vam veure entrar cap col·lectiu de persones grans o de monges a les quals l’interventor d’aquell determinat partit donava el sobre amb la papereta ja marcada, com passa en gairebé tots els comicis d’àmbit estatal. En qualsevol cas, sorprèn que els qui pretenien ignorar el procés estiguin tan ben informats de com va anar tot.
Es veu que amb 2.300.000 vots no n’hi ha prou. Els que no hi van anar, eren tots votants del No. Pel que fa als abstencionistes, ni els mateixos unionistes es posen d’acord en la xifra, que cada vegada apareix més inflada. Ara bé, l’atribució del total d’abstencionistes a la pròpia opció és una de les fal·làcies electorals (perdó pel neologisme) més antigues i inefectives del món; això ja ho feien els anarquistes, que tan bon record van deixar entre nosaltres.
D’ençà 1977 hi ha hagut 43 comicis i referèndums oficials a Catalunya. L’abstenció ha estat superior al 60% en dues ocasions, entre el 50 i el 60% en tres, entre el 40 i el 50% en 13, entre el 30 i el 40% en 18, entre el 20 i el 30% en 5, i només ha estat inferior en dues, les primeres eleccions generals de la democràcia i les generals de 1982, després del 23-F. Amb qualsevol d’aquestes xifres, els partidaris del No ho tindrien força magre per superar els gairebé 1.900.000 vots del Sí+Sí. No sabem, a més, què farien les persones que van votar Sí+No o Sí+Blanc (uns 350.000).
També s’ha criticat que hi poguessin participar persones que no constarien com a elector en el cens electoral. Justament per culpa dels que ara es mostren crítics, la impossibilitat legal d’emprar el cens i la necessitat formal de diferenciar el procés d’un referèndum o consulta, implicava incloure entre els possibles participants les persones de 16 i 17 anys –132.624 individus— i tots els estrangers amb residència legal a Catalunya –1.117.804, dels quals caldria restar els que encara no han fet 16 anys –; són col·lectius més propensos a abstenir-se que el general de la població, atès el diferent grau de coneixement de la societat d’acollida, compromís cívic i comprensió dels mecanismes democràtics que demostra cada individu nouvingut. En conclusió, suposant que es pogués calcular el nombre de possibles votants, s’haurien de considerar abstencionistes purs un percentatge encara major del 20 o 30% (“abstenció tècnica”, neologisme calcat de “l’atur tècnic”).
Tampoc podem passar per alt els efectes del boicot unionista sobre la població. No em refereixo als “arguments” contra l’opció del Sí+Sí, legítims sempre que no es tracti d’intoxicacions i mentides. Al que em refereixo és a les amenaces governamentals i judicials contra funcionaris, voluntaris i participants en el procés. Des de l’inici de la jornada fins a l’hora del recompte hi hagué la incertesa que no aparegués la policia a desmuntar la barraca. També em refereixo a la desinformació interessada per part dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, i dels nostrats La Vanguardia i El Periódico –els més llegits a Catalunya amb diferència. L’única informació disponible es transmetia a través de TV3 (14% d’audiència a Catalunya), l’Ara i El Punt Avui, i ràdios i mitjans digitals en català. I em refereixo també, és clar, a les actuacions directament delictives del govern central, com la intercepció de comunicacions privades i els atacs cibernètics que va patir la Generalitat.
El 9-N ha estat un gran triomf. El govern central s’ha quedat sense capacitat de resposta. La comissió de parlamentaris internacionals que va seguir el desenvolupament de la jornada està redactant un informe molt favorable. Els mitjans internacionals no tan sols informen del contenciós, sinó que cada vegada n’hi ha més que es manifesten a favor nostre. Ara hem de defugir el cofoisme, tenir paciència i actuar amb determinació.
