Va haver-hi un temps i una terra en els quals un animal era més valuós que un pagès perquè el pollastre es podia vendre a mercat i el camperol no. Va haver-hi un temps i una terra en els quals quan s’emmalaltia era més barat morir-se que curar-se perquè arribar a la ciutat i pagar un metge era més car que fabricar un taüt i cavar un forat a terra. Va haver-hi un temps i una terra en els quals es valorava a les persones en funció del que podien comprar. Va haver-hi un temps i una terra en què els nens sabien com utilitzar una arada abans que un llapis. Va haver-hi un temps i una terra en els quals la gent no podia reclamar res perquè desconeixia que tingués drets. I hi va haver un temps i una terra en els quals tota aquesta gent va arribar a Catalunya per forjar-hi les seves vides. Que ells mateixos i els seus hereus ara defensin la independència d’aquesta terra només és una qüestió de memòria i de dignitat.
L’independentisme tenia el cor i la paraula però no tenia el vehicle per sortir i arribar a on volia. Només calia construir aquest vehicle. Un desig emancipador articulat al voltant d’un procés d’autodeterminació en una terra tan ferida com la catalana i adoptada per una societat tan ferida com aquella, fruit dels moviments migratoris més enormes del sud d’Europa.
El vehicle adoptat no va ser un avió, una llanxa, ni tan sols un cotxe. El vehicle adoptat s’assembla més a una arada. Quelcom gravat amb foc al nostre d’ADN. Una arada que aixeca la terra desenterrant anhels i mentides que aparentment hi eren sepultats. Durant un temps vam creure que aquesta arada era molt esmolada davant la gran quantitat d’anhels i mentides que removia, fins que vam descobrir que no era per l’arada sinó per com n’era fina la capa de terra que les cobria. El simple frec de les plantes dels peus caminant cada jornada anava destapant cada cop més mentides. Vam trigar a adonar-nos que no érem nosaltres qui aixecàvem la terra, sinó que era la terra la que estava cercant un pretext per alçar-se.
El càntic fonamental a cada acte, a cada xerrada i a cada manifestació era una pregunta: “M’estàs escoltant?”. I això ens duia a més preguntes, és clar. Una part deia “sí, t’escolto”. A qui ens escoltava li preguntàvem “què és el que necessites perquè m’entenguis?” i “què és el necessito perquè hi estiguis d’acord?”, i finalment: “què em cal perquè t’hi sumis?”. I en aquest diàleg constant vam anar essent i som cada dia més forts.
Només hem construït una casa amb moltes portes i finestres per tal que la gent esculli per quina porta vol sortir i per quina finestra vol observar la realitat que els envolta. El consens a la societat catalana que Catalunya ha de ser una altra cosa del que és avui en dia és indiscutible. I al mateix temps el poder econòmic, les institucions espanyoles, els mitjans de comunicació estatals i els partits hegemònics a l’estat espanyol semblen patir com a reacció una enorme regressió democràtica i ideològica.
La demanda és justa i aquest és el moment de resoldre-la. Uns dels problemes de l’independentisme va ser que sempre parlava per una realitat que no arribava i no per a la realitat hi havia en aquell moment. El discurs independentista actual segueix anant endavant, sostingut en la memòria i el passat, però incideix en la recuperació de drets laborals i socials perduts. És un discurs que parla d’un país millor, d’un país del qual es pot sentir orgullós, d’un país de tots i per a tot, en un món que sembla tirar per la borda a qui no necessita. Aquesta és la seva revolució. És una clau, un mitjà, no una finalitat. És la clau per una porta que encara no existeix però que existirà.
Ha estat un camí en el qual el caminant no és determinant en la mesura que aquest s’atura o arriba a la seva destinació. El camí roman, no desapareix. El camí sempre és camí. Posats a triar, nosaltres escollim ser camí. No aturar-nos.
