12 d’octubre: dia de la Hispanitat. Per més que ens entestem a no celebrar res, que no ho fem, la realitat ens porta a un dia festiu. La secció local d’ERC de Breda decideix aprofitar la data per programar un acte cultural com els que sol fer amb una periodicitat més o menys mensual. Aquesta vegada l’escollit és en Quim Torra, que ens presentarà, a les 7 del vespre, el seu llibre “Honorables”. Ai las! El poc sentit de la hispanitat dels organitzadors ha fet que s’oblidessin de la singularitat del jorn i que en aquest tipus de dates la sala polivalent del Centre Cívic està ocupada pel Casal de Jubilats. Els avis necessiten un lloc on fer la tarda més curta entre boleros i txa-txa-txas. És per això que l’acte tindrà lloc a la seu d’ERC, un antic ambulatori mig reformat, amb una galleda per una gotera en vies de solució provinent del pis de dalt.
He quedat amb en Quim mitja hora abans a la Fonda Santa Anna, a l’entrada del poble. Baixa d’un tot terreny calçant unes vambes i m’estreny la mà mentre acaba d’enllestir una conversa per telèfon. Els companys m’han demanat que el distregui mentre acaben de condicionar la sala i, com que de malabars i de trucs de màgia no en sé, li demano si podem fer un cafè. El primer que em deixa anar és si he vist la filtració al Nació Digital. Justament li ho anava a preguntar al mateix moment. Pel que es veu, en Junqueras l’havia proposat de cap de llista per Girona però s’ha trobat amb les reticències del puigcercosisme gironí. Això de dedicar-se a la política desinteressadament no està gaire ben vist segons on. Prefereixen la mediocritat i submissió d’aquells qui n’han fet una carrera vital. Potser millor per en Quim Torra i la seva tranquil·litat. En poc temps saltem d’un tema a l’altre: la comarca del Baix Montseny, el Noucentisme, la política municipal, algun projecte personal, aspiracions professionals… Fins que arriba l’hora d’anar on ens esperen amb impaciència, que ja he rebut tres trucades perdudes. Tranquils, nois, tranquils!
De seguida que arribem ja ens hi posem. El presento i comença una conferència que absorbeix completament la concurrència. Ens parla de Carrasco i Formiguera, de Patxot –que tenia una casa al Montseny, la Masia Mariona-, de Just Cabot, de Cambó, de Macià. Però del que ens parla, sobretot, és de Catalunya, que és el nexe d’unió entre tots aquests personatges. Qui havia de dir que s’acabaria parlant bé de Cambó dins d’un local de l’Esquerra Republicana de Catalunya. És ben bé que la història ens dóna una perspectiva que no tenim en el moment que vivim. El conferenciant defensa que només un projecte com la independència pot tornar a tensar el país de la manera que ho van fer tots aquests personatges amb el seu catalanisme de principis de segle passat. Torra hi posa passió i això agrada. A Catalunya tenim un nou ídol, que és en Josep Guardiola. Si s’ha prestat tanta atenció a la manera de fer d’un entrenador de futbol és perquè s’ha sabut dotar d’una èpica i d’un sentimentalisme que va més enllà d’allò pràctic. Jo sóc més aviat com un tros de marbre, com un peix bullit, i sóc incapaç de fer aquestes apel·lacions a allò més profund. Hi ha gent, com en Quim Torra, que sí que en sap i que es posa el públic a la butxaca.
Arriba el torn de preguntes i hi surten diversos temes. Per què no hi ha en Lluís Companys al llibre? La resposta comença així: “aquest llibre no volia parlar malament de ningú…” i porta cap a altres temes. Com és que Cambó va acabar emprenent aquells camins de París? “Cambó era un home d’ordre. Per ell els franquistes eren els menys dolents, la qual cosa no vol dir que fossin bons”. Què en pensa de Junqueras? “Jo sóc un junquerista convençut”, i aleshores és quan es veu obligat a aclarir la filtració al Nació Digital. Parla també dels petits “honorables” locals: el seu avi i el darrer alcalde republicà de Santa Coloma de Farners.
Finalment m’aixeco per donar per clos l’acte. Vull fer-hi un petit incís: també vull esmentar els nostres petits honorables. En Josep Aragay, artista noucentista, regidor de cultura per Acció Catalana i que va passar per la garjola un parell de vegades per defensar Catalunya. També vull puntualitzar que no hem de veure la Guerra del 36 des d’un punt de vista binari, de bons i dolents. Parlo de Mn. Pere Ribot de Riells, que va ser perseguit durant la guerra per ser capellà, a l’exili va col·laborar breument amb l’Oficina de Propaganda de Cambó i, quan va tornar, va fer que la seva rectoria de Riells de Montseny fos un centre de resistència catalanista al franquisme. Qui el pot jutjar? Aprofito finalment per fer una mica de propaganda de la més barata: ja que hem parlat de Cambó, anuncio que ERC de Breda ha regalat una subscripció a la Bernat Metge per a la biblioteca municipal.
Venda de llibres, dedicatòries i signatures. Tothom marxa satisfet de l’acte. Crec que, si es dignessin a preguntar, molts tindrien ben clar quin ha de ser el candidat per Girona.
