L’independentisme va creure que un valor superior, com és el dret a decidir i el legítim anhel d’independència, justificava saltar-se la legalitat espanyola però no va tenir en compte que l’Estat, per un altre valor per ells superior, la unitat de la pàtria, era i és capaç de saltar-se també la legalitat espanyola. La resposta judicial a la llei d’amnistia n’és l’exemple més recent. Hi ha, però, una diferència important entre el paper d’uns i altres. L’independentisme ha actuat sense llençar un paper a terra, en pau i democràcia, amb un alt suport popular de valor incalculable però amb un greu i injustificat desconeixement de la poderosa maquinària institucional de l’Estat, un preocupant menyspreu de la seva capacitat de resposta quan es juga amb les coses de menjar i una ingènua creença que era possible transitar de la llei a la llei. És a dir, l’independentisme calça una sabata i una espardenya, va amb el lliri a la mà i es passeja pacíficament pels carrers, mentre l’Estat porta botes militars, toga i bastó, amb els quatre poders disposats, per terra i sota terra, a tot, amb un silenci còmplice general, llevat poques excepcions. Aquesta era i és la situació. I cal no oblidar-ho de cara a bastir propostes de futur.
L’Estat té la mida presa a la societat catalana independentista, campiona en performance i reividicacions; capaç de fer compatible un legítim i just desig d’emancipació nacional i alhora tolerar l’empresonament dels seus líders en presons catalanes o contemplar des de la platja l’intent de detenció dels seus exiliats per la pròpia policia. Una societat prou conscient que amb un estat independent les coses li anirien millor però no prou escanyada com per assumir els riscos i costos de l’alliberament. El dia 9 d’agost s’ha vist, una vegada més, qui mana de veritat, quan un sol senyor, des d’un despatx a 600 km decideix que no es pot constituir la integritat d’un Parlament i que el vot dels centenars de milers de votants que l’han escollit, no poden ser presencialment representats per escollir el President de la Generalitat. I el més greu, hem vist com, més enllà del mandat judicial, que vincula jurídicament als mossos, els partits polítics independentistes s’han barallat de nou entre ells, regalant un premi de consolació al responsable real de tot plegat, que s’ha quedat sense la desitjada peça major. El mossos, seguint una ordre judicial, poden jugar al joc del gat i la rata, els polítics haurien de saber jugar a escacs, anticipant jugades i possibles variables, coordinant el paper de les diferents peces del joc i sense confondre els autèntics responsables de tot plegat.
La Catalunya de la segona dècada del segle XXI és demogràficament diferent de la dels últims quaranta anys. L’independentisme, per raons òbvies, no és percebut com un projecte guanyador i es fa difícil transmetre la il·lusió creixent dels últims 15 anys als votants que s’incorporen, per raó d’edat o migració, al cos electoral. Ignorar-ho no ajuda a la causa.
Del 2010 al 2017 l’independentisme va agafar la iniciativa i va avançar davant la manca d’alternativa de l’Estat. Des de novembre de 2017 fins ara, la iniciativa ha estat de l’Estat i la seva contraofensiva no s’ha aturat. Com en la metàfora futbolística, per guanyar cal tenir la pilota i atacar l’àrea contrària. A data d’avui els jugadors de l’equip independentista no s’entenen, no tenen ni els mateixos colors ni un mateix entrenador i amb prou feines es poden defensar, mentre l’equip de l’Estat té la pilota, està en posició atacant, fixa les regles del joc i juga amb l’àrbitre al seu favor. Els últims 10 metres, que reivindicava algú, han reculat uns centenars més. Recuperar la iniciativa passa necessáriament per fer valdre conjuntament el paper determinant que Junts i ERC tenen, ara per ara, al Congrés de Diputats. També pel que fa al pacte d’investidura de difícil compliment. Per cert, l’oblidada taula de diàleg, ha de ser entre governs o entre partits?
El que estava en disputa en aquestes eleccions era el limitat autogovern català, no la independència. No ens confonguem. Els esdeveniments van portar a uns i altres ja a l’octubre de 2017 a renunciar, no per falta de ganes, a reconvertir el govern de la Generalitat en un govern d’un estat independent. I la forma d’arribar-hi, tant de bo la conegués algú, no s’ha vist a l’última campanya electoral que, a diferència de la del 2015, tampoc s’ha plantejat amb caràcter plebiscitari. Allò “d’implementar el mandat de l’1 d’octubre” o “els carrres seran sempre nostres” s’ha anat diluint a mesura que es participava en eleccions estatals i catalanes i mentre la trista realitat del dia a dia confirmava que l’accés a la independència era més complex del que aparentaven aquestes boniques expressions. L’existència del Consell per la República entenc que neix precisament de la constatació que difícilment des de les institucions de l’Estat, també la Generalitat actual, i el seu marc legal, es pot assolir aquest objectiu. No ho critico, simplement ho recordo i constato perquè el problema no és viure en realitats paral·leles sinó no ser-ne conscient o, tot i ser-ho, no explicar-ho clarament.
Per tant, pas a pas, és perfectament compatible vetllar per un bon govern català en el marc estatutari actual, alhora exigir el compliment dels pactes d’investidura en especial en matèria tributària i tanmateix recuperar la iniciativa i plantejar de nou, amb la força parlamentaria al Congrés, la cessió de competències per organitzar una consulta a Catalunya que en el passat es va rebutjar.
Els propers Congressos interns de Junts i ERC si miren cap endins, no generaran les necessàries noves confiances i complicitats en el seu electorat potencial. I electoralment ho pagaran. L’endogàmia i excés de partidisme no rescata i recupera el vot de l’abstenció. En canvi, si aquests dos partits miren cap enfora haurien de ser capaços de compartir una mateixa ponència política interpartidista sobre la seva reconciliació política (una autèntica catàrsi) i unitat d’acció a Catalunya i l’Estat. Només així els seus dos principals líders poden contribuir a bastir una estratègia que salvi la seva continuïtat, com a pas previ a una candidatura conjunta a les properes eleccions espanyoles, terreny en què es jugarà de veritat el seu futur. Cada cop més, l’electorat prioritza les persones per sobre dels partits i vota més per exclusió que per adhesió. Enfrontats es neutralitzen i ja cansa. Conjuntament poden tenir encara recorregut, si s’alliberen d’aquelles males companyies que hi ha a tots els partits i recuperen la iniciativa política de forma creïble per l’electorat. Només després d’això, i probablement no abans de vuit anys, podran plantejar-se noves eleccions plebiscitàries amb una llista conjunta o un partit unificat.
