Raïssa cultivà sovint aspectes directament religiosos i humanístics partint de la fe catòlica. En “Les grans amistats (I)” i “Les aventures de la gràcia (II)” ens dóna a conèixer llur vida familiar i intel·lectual abans i després de la seva “vida nova”. Al llarg dels dos llibres narra esdeveniments que van des de seva infància fins a la maduresa. Narrarà també detalls de la vida de Léon Bloy i del traspàs d’aquest amic de l’ànima. El primer volum, Les grans amistats, aparegué l’any 1941 i la seqüela, Les Aventures de la Gràcia, el 1944. Veiem com ella s’oferí sempre per ajudar molts coneguts i amics agnòstics dedicats, com ells -els Maritain- a activitats directament intel·lectuals. Confià sempre en la gràcia divina. No intentà fer filosofia perquè li pertocava fer una vertadera labor “espiritual” des d’un altre angle, com a resultat d’una profunda i coherent conseqüència de la conversió per tal de convèncer els altres des de la seva creença trasbalsadora, des de la bellesa de la Veritat.
La casa dels Maritain, sota la “supervisió” de Raïssa i la seva germana Vera, esdevingué un centre renaixement intel·lectual catòlic. Mentrestant, Jacques era cada vegada més reconegut internacionalment com a pensador, escriptor i filòsof. Raïssa l’ajuda -com he dit- en tot el que escriu i hi col·labora plenament i amorosament dintre de les seves possibilitats. De tant en tant, Raïssa farà també alguna incursió en escrits de tipus poètic i estètic, però romanent, per virtut, en un segon pla sense fer-li cap ombra a Jacques.
En els esmentats llibres de memòries s’hi troba tota una “teologia de la conversió”. Els seus escrits publicats ens parlen constantment de gràcia, de misericòrdia, de conformació amb Crist, de gratitud i rectitud, d’oració, de generositat, de pobresa i de sofriment redemptor, etc. En el ”Diari de Raïssa” – publicat per Jacques arran de la mort de l’esposa, després de fer una tria de notes diverses, fulls solts, carnets, pàgines de diaris parcials, fragments annexos, cartes…- se’ns donen a conèixer algunes de les poesies compostes per ella. I en tot el conjunt hi trobem una magnífica unitat: aquella que es dóna sempre entre contemplació i acció, entre gràcia i la seva adequada correspondència, entre oració i treball, entre la tendra i admirable sensibilitat femenina i la fortalesa o fermesa d’ànim i de conviccions, entre la vida espiritual i els conseqüents enfocaments humanistes de la realitat creada, entre la intimitat quotidiana i la transcendència divina.
És tracta del Diari d’una dóna cristiana que manifesta tota la bellesa interior de la persona que estima de debò i tot l’heroisme d’una convertida que fa front a possibles incomprensions. I a això hi hem d’afegir la cristiana assumpció de les malalties que la portaren a un una prematura i dolorosa mort. Del “Diari de Raïssa” podem extreure afirmacions tan precioses com aquesta:“Tinc la sensació que el que se’ns demana és viure en el remolí, sense sostraure res de la nostra substància, sense guardar-nos res, ni descans, ni amistats, ni salut, ni plaers; orar incessantment…en realitat deixar-nos emportar i sacsejar per les onades de la voluntat divina fins al dia en què se’ns digui: és prou”. La seva eclesial mirada, com a membre del Cos de Crist, ho amara tot amb transparència, delicadesa, veracitat, sinceritat…
Raïssa podria ser considerada com -també ho trobem en altres persones- l’arquetip de la dona fràgil i de salut física inestable que desborda tota la bondat que pot encabir-se en l’ésser humà: la de la “Dona eterna” – tal com la descriu Gertrudis von Le Fort, la gran novel·lista de “L’ultima del cadafal”, novel·la que inspirarà Georges Bernanos a escriure “Diàlegs de Carmelites” -; la dona que ofereix tant la seva mort com la de la seva germana Vera -després de llargs patiments- “per completar allò que manca a la Passió de Crist”, tal com afirmava Pau de Tars. Com es comprova en totes les pàgines, Raïssa conservava, al final de la vida, en la seva ment unes precioses paraules de Joan de la Creu: “Sin otra luz ni guía que la que en el corazón ardía”. Raïssa va morir, a casa seva, el 4 de novembre de 1960, un any després de la seva germana Vera. Farà, doncs, ara cinquanta anys que deixà aquest món. Fou una santa mort, rodejada de tots els seus amics. Acompanyada per l’espòs i per íntims amics com fou el cas de Pieter Van der Meer de Walcheren, -ja monjo profés- qui es traslladà expressament des de la seva abadia d’Holanda per fer-li costat.
Jacques explicà els seus sentiments a partir d’aquells moments: “Ara tot ha quedat trencat i desconjuntat en el meu interior i des d’aquest cop sobtat, que començà amb l’ultima malaltia de Raïssa (exactament en el moment quan, a l’arribada d’Amèrica, creuàvem el llindar de l’habitació de l’hotel a París, el dia 7 de juliol 1960). Aquell dia 4 de novembre, al cap de quatre mesos de dolor, Déu se l’ha emportat amb Ell i d’ara en endavant em trobo sol, aquí a la terra, almenys segons les aparences d’aquest món visible. M’hi trobo com un arbre vell que encara manté algunes arrels a la terra, tot i que algunes altres ja han estat lliurades als vents del cel”.
Com sabem Jacques Maritain col·laborà llavors amb Pau VI, treballà activament en i per al Concili Vaticà II; més tard ingressà en la comunitat dels Petits Germans de Foucauld, on hi va morir després de molts anys de servir l’Església i la societat, com a gran humanista cristià, pregon pensador i autèntic filòsof que fou. En gran part, ho degué a Raïssa. Per això, la recordem i li fem homenatge des d’aquestes pàgines de “El Matí”, al costat del seu marit.
