En una entrevista feta per David Gonzàlez a Raül Romeva, a La Vanguardia del 19 de juliol, Romeva puntualitza: “A Catalunya ha crescut molt l’independentisme, però no el nacionalisme. L’independentisme és circumstancial”. No sé si és o no encertada la taxativa afirmació del cap de la candidatura unitària del 27 de setembre. Si ho fos seria un fenomen inquietant i un xic decebedor perquè, en el procés cap a la sobirania de Catalunya, l’essencial és la vida de la nació. La nació és la base. Si no hi ha nació, no hi ha subjecte d’independència. I nació –és cosa sabuda- equival a comunitat d’homes i dones disposada a governar-se ella mateixa, a caminar amb els seus peus sense cap crossa facilitada per un Estat aliè.
Alguns dels qui clamen una independència enfervorida no parlen de nació. Això és un error monumental, perquè en la nació, i només en la nació, resideix la “voluntat de ser”, que és –com afirmà Vicens Vives- “el mòbil primari de la vida col·lectiva” d’aquest país. “Una voluntat de ser, a més, de la qual no és dipositària cap classe ni grup social, sinó que és patrimoni de tot el poble” –com especifica el mateix Vicens.
Si tenim mentalitat de comunitat autònoma, és a dir, de conjunt ciutadà amb llibertats limitades o condicionades per l’Estat espanyol, no serem mai capaços d’imaginar altre futur que el que ens “concedeixi” el poder espanyol. Això és el que es dirimirà a les eleccions del 27 de setembre: si ens hem de comportar com una comunitat autònoma més, o tenim de debò la convicció de ser una nació.
Per tant, en la preparació d’aquestes eleccions plebiscitàries no hi pot faltar la perspectiva nacional. Estem en un moment àlgid de la consolidació de la consciència de nació en tots els àmbits de la ciutadania, en tots els estaments socials, entre tots els ciutadans que han decidit plantar la seva tenda aquí, vinguin d’on vinguin, encara que sigui de remots indrets de la Terra. Qualsevol persona que hagi arribat per quedar-se entre aquestes muntanyes i aquest mar, és convidat, en la mesura que li sigui possible, a adherir-se a l’objectiu d’assolir un futur millor per al país que l’ha acollit. Ningú no és descartat l’hora d’ajudar a construir una societat on es donin millors condicions per a prosperar.
Fins i tot en el cas de no reeixir el 27 de setembre, una consciència nacional viva seria més necessària que mai. És la permetria a Catalunya seguir lluitant. És la que convenceria les generacions que ens segueixen a no capitular, a no donar-se per vençuts –que és el que voldrien els adversaris de la nació catalana, de la nació a batre i, si es pot, a extingir.
