He trobat el bressol arraconat dalt de la golfa

l’he acaronat amb amor i enyorança

fou el primer llit de la mare, ara ple de molsa

el meu, el dels meus fills, anys de bonança.

 

Mirava el dolç son amb placidesa

d’uns cossets menuts als que adorava

i el cor i l’ànima s’omplien de tendresa

ja que era a ells a qui més estimava.

 

Voldria tornar al passat i bressolar-los

mirant els ulls innocents plens d’alegria

acostant-m’hi feliç rient, besar-los

sense adonar-me del pas de cada dia.

 

La mare va ser la que em cantava

la cançó en que m’adormia

amb la veu fina que mai es cansava

i el meu cor s’extasiava d’alegria.

 

El bressol és vell i cau a trossos

la nostàlgia voldria que tornés aquell ahir

recordant i vivint uns anys gloriosos

en que tot era diàfan en el meu camí.

 

He deixat la golfa amb els ulls plorosos

per tot el que he perdut i s’ha allunyat,

en la vellesa enyores els dies joiosos

que la vida, o un mal vent s’ha emportat.