Estimat senyor de Pinós,
Tot i que em plau que hàgiu escollit mossèn Alcover per a la vostra carta de rendició, em sabria greu que aquesta fos incondicional. He d’entendre que doneu per acabat aquest foc amic? Hem caigut a les brases? Penseu que ja no tenim res a discutir?
No puc pas seguir-vos per les petges d’Heràclit o Demòcrit, ja sabreu disculpar-me. A casa el meu pare hi ha la Bernat Metge i cada vegada que passo de llarg sóc conscient que cometo un crim abominable. Tinc els clàssics rovelladíssims, és una assignatura pendent, encara que gràcies a l’amic Pedret ja sé alguna cosa: he de començar amb Tucídides.. Procuraré arreglar-ho. Ja us diré com em va.
La veritat és que ja no sé on ens vam quedar en la vostra darrere carta, i les coses a Catalunya van a una velocitat de vertigen, incloses les retallades del que siguin, d’Estatuts o de carreteres, però com que demà, 26 de juliol, és el meu sant, voldria compartir avui amb vós una investigació que vaig fer fa uns anys sobre la biografia del meu nom. Si us avorreixo salteu vuit paràgrafs, ha arribat un punt a la vida que ho perdono gairebé tot, fins el cretinisme, excepte l’avorriment.
És sabut que els 4 Evangelis no diuen ni una paraula dels pares de la Verge Maria. La informació d’Anna i Joaquim que tenim ve dels anomenats Evangelis Apòcrifs (més sucosos, diria jo, una mena de Reader’s Digest per a consum de lectors de classe mitja).
Joaquim era de Natzaret i Anna, de Betlem (a pesar que hi ha una versió que la fa de Jerusalem). Molt pietosos, complien la voluntat de Déu: de tot el que guanyaven en feien 3 parts que dedicaven, una al Temple, la segona als pobres i la tercera per ells. Durant els seus primers 20 anys de matrimoni no van tenir fills. Desesperats (l’Institut Dexeus els quedava lluny) van decidir adreçar una pregària a Déu prometent que si tenien un fill el consagrarien a la seva voluntat. Sembla que fins i tot Joaquim un dia va anar al Temple de Jerusalem on va ser increpat pel Sacerdot atesa la seva esterilitat (“No has fet créixer el poble de Déu!”, bramaven). Humiliat, es refugià al desert (Déu n’hi do el trànsit que va conèixer el desert jueu durant aquells anys). Allà se li aparagué un àngel (que també anaven de bòlit aquella temporada) que li va certificar que Déu havia escoltat la seva pregària: tindrien una filla, es diria Anna, i aquesta engendraria el fill de Déu. Com si res després d’escoltar una cosa com aquesta, arreplegà les quatre coses que tenia i tornà amb la seva muller. Nou mesos després naixia Maria.
Anys després moria Joaquim i Anna es va casar per segona vegada amb Cleofàs, de qui tingué una altra filla també anomenada Maria. Aquesta segona Maria va ser la mare de Jaume el menor (apòstol), Josep Barsabà, Judes Tadeu i Simó el Zelot (també apòstols). Quan a l’Evangeli es parla de “germans” sembla que podrien ser aquests.
La cosa no acaba aquí. També Cleofàs morí i Anna es casà de nou, per tercera vegada, amb Salomàs, de qui tornà a tenir una altra filla, Maria Salomé, que es casà amb Zebedeu i va ser la mare dels apòstols Santiago el Major i Joan l’Evangelista.
Per acabar d’arrodonir la jugada, no us oblidéssiu que Anna va tenir una germana, cunyada de Joaquim, doncs, anomenada Sobé, mare alhora de Santa Isabel. Com sabeu, Isabel es va casar amb Zacaries, que van ser els pares de Joan Baptista, cosí, doncs, de Jesús.
Conclusió? La vida pot arribar a ser molt complexa i senzilla alhora.
Fa uns mesos vaig gosar escriure un article a El matí digital tractant d’explicar el perquè de la meva doble militància matinera i reagrupada. M’autocito, i perdoneu la manca de modèstia: “ Ja no és més “catalanisme de dretes” o “catalanisme d’esquerres” (si algú a Catalunya sap què significa exactament aquestes coses), ni “liberalisme” o “socialdemocràcia”, ni tan sols “democràcia-cristiana” o “socialisme”, avui la batalla és “unionisme” o “independentisme”, Espanya o Catalunya, província o Estat. Quan la pàtria viu un moment d’urgència nacional, quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica no pot ser en cap cas l’eix que ens separi, pel seu damunt hi ha el destí de Catalunya. Els meus adversaris polítics són tots aquells que no volen la sobirania plena del nostre país, és a dir, que onegi la bandera catalana, ben dreta, ben alta, ben sola a la Capitania Militar”. I acabava, tan tranquil com Sant Joaquim al desert escoltant la veu de l’àngel: “Jo estic a Reagrupament per a sumar per a la independència”
Ara acaba d’aparèixer la Solidaritat Catalana Independentista. No penso atabalar-vos sobre la història de la vella Solidaritat però si recomanar-vos un llibre de Joaquim de Camps i Arboix sobre ella. I què hem de fer? Resposta: és com la família de Jesús, al final tot és molt més senzill del que sembla.
Hi ha una saturació de sinònims a la política catalana que supera el número d’apòstols. Desenes d’iniciatives busquen el mateix. Per mi, Reagrupament, El Matí o Solidaritat és exactament el mateix, busquen el mateix objectiu, senten la mateixa passió per la pàtria. Per això vaig acumulant militàncies. A casa no ens moquem amb mitja màniga.
Constato que les calors d’aquest estiu em porten a una carta una mica atribolària i caòtica. No hi fa res, és com el país. El que volia dir-vos, estimat amic, és que encara que ens sembli no entendre res, cal esperar que algun dia de totes aquestes iniciatives ens portin no a conquerir el món com van fer els apòstols sinó, més modestament, alliberar la nostra terra.
Marxeu de vacances? Nosaltres passarem uns dies al sud d’Anglaterra, a Bath, el destí involuntari d’aquest any. Ja sabeu que cada estiu intercanviem la casa amb una família estrangera, i enguany la víctima és una família anglesa de la ciutat de Jane Austen. La veritat és que jo diria que fa més per vós que per mi, però tinc encara un parell de setmanes per perfeccionar el mètode de com agafar una tassa de te i saber què fer amb el dit petit de la mà esquerra.
Us desitjo un molt bon estiu i espero retrobar-vos al setembre.
Cuideu-vos i escriviu, no deixeu d’escriure’m.
Abraçades
Quim Torra
