La notícia de l’incendi de la catedral parisenca ha somogut i commogut tota la gent que estima el patrimoni cultural i històric del nostre continent. A mi m’ha portat l’emocionat record de la única vegada que hi he estat, en un molt llunyà juny del 1952.
Jo era llavors, des del desembre del 1950, un dels modestos i entusiastes cantaires de l’Orfeó Català. El mecenatge generós de Fèlix Millet i Maristany (tan diferent del saqueig de l’Orfeó per part dels seus fills) va fer possible una excursió a París, on vam fer tres concerts al Palau Chaillot, i dues curtes actuacions a l’ajuntament de la ciutat i a Notre Dame. Permeteu-me que reprodueixi aquí el que explico a les meves memòries (que quedaran inèdites per sempre) Baix Continu:
«Per a mi el moment estel·lar dels meus anys de cantaire van ser els nou dies a París, del dos a l’onze de juny del 52… Les possibilitats econòmiques de casa no m’havien permès de moure’m del país. Una anada al poble del pare a l’Alt Penedès, cada un o dos anys, era el màxim que ens podíem permetre. La primera sortida a l’estranger era, doncs, com per a molts de la meva generació, no sols un viatge amb un objectiu concret, en aquest cas els concerts de l’Orfeó. Era més que això. Era sortir a respirar aires europeus, aires de llibertat on la Brigada Social i els grisos de la policia no tenien ni atribucions ni poder de cap mena. Era poder embriagar-se en un art i una història que només coneixíem parcialment pels llibres.
»El punt més emotiu de l’estada va ser, però la participació a la missa a la catedral que va oficiar el cardenal primat francès. A part de l’obligat “Credo de la missa del Papa Marcel” de Palestrina vàrem interpretar algunes peces catalanes com la Pregària a la Verge del Remei i la Salve Montserratina. Al temple hi havia molts catalans exiliats, entre ells el poeta i ex-conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol. I quan les melodies de la nostra terra van omplir les voltes del temple, aquells homes ploraven com criatures. Molts de nosaltres vàrem sortir de la catedral profundament emocionats.»
Ara el dol pels greus danys soferts a aquesta joia de l’art gòtic, s’ajunta a la indignació que torni a haver-hi exiliats polítics que hagin d’enyorar-se a altres terres per culpa d’un règim ultranacionalista que trepitja tots els principis democràtics, usa la mentida i la repressió com a eines, i té la barra de titular-se una democràcia exemplar.
El president Macron ha dit que tot França té el compromís de reconstruir Notre Dame. I no dubto que, trigui el que trigui, i potser amb algun canvi degut al fet que en el nostre temps no hi hagi els operaris especialitzats que caldrien, aquest compromís s’acomplirà. Per a nosaltres el compromís és construir la república. I, també, trigui el que trigui, estic segur que ho aconseguirem.
