La setmana passada vam celebrar a Manresa el VI Congrés Català de Filosofia, la sisena edició d’una iniciativa nascuda fa massa poc (2007) i que, sota els auspicis de la Societat Catalana de Filosofia (IEC), la Societat de Filosofia del País Valencià, l’Associació filosòfica de les Illes Balears i la Societat Andorrana de Ciències, vol aplegar als filòsofs d’arreu dels Països Catalans. És només en aquests congressos, que tenen lloc cada quatre anys, que sento que formo part d’una comunitat, una comunitat que encara que abraci moltes tendències, forma part d’una sola cultura, quelcom que no sempre tenim present els qui ens dediquem a les qüestions enlairades de l’esperit.
Aquest congrés ha estat més especial que els anteriors, ja que s’esqueia l’any del centenari de la Societat Catalana de Filosofia i ha estat dedicat al pare de la filosofia contemporània a Catalunya, Jaume Serra Húnter (1878-1943) fill, també, de la capital del Bages. Com a país hauríem de reflexionar sobre el fet que avui a Serra no el conegui ningú. El Simposi que li ha dedicat la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, ha de servir, si més no, per començar a revalorar la seva figura.
Serra va formar-se a la Universitat de Barcelona de tombants de segle, on va coincidir amb Josep Carner, Eduard Marquina o Eugeni d’Ors. Era aquella Universitat decrèpita, grisa i rònega que tan bé descriuen Gaziel Pla o Sagarra. Llicenciat amb premi extraordinari en Dret i en Filosofia i Lletres es doctora en Filosofia a Madrid el 1910, i, després de passar per Santiago de Compostel·la, aconsegueix la Càtedra d’Història de Filosofia a la Universitat de Barcelona l’any 1913. Nacionalista convençut, un cop guanya la Càtedra es proposa una sola missió: transformar la nostra universitat posant-la al nivell de les universitats europees, fet que passava també per catalanitzar una institució que fins al moment era radicalment centralista, com va denunciar al II Congrés Universitari Català (1918).
L’odi d’Eugeni d’Ors, que mai va pair que ell, el Pantarca de Catalunya, no fos catedràtic, van mantenir en l’ostracisme a Serra durant més d’una dècada. Ell, però, tossut, anava fent seminaris extraoficials a la Universitat per formar una generació de filòsofs que elevarien el nivell cultural del nostre país. És en aquestes aules on es formen Joan Crexells, Joaquim Xirau, Joaquim Carreras Artau o Francesc Mirabent, primer, i Jordi Maragall, Josep Maria Calsamiglia, Francesc Gomà, Eduard Nicol o Josep Ferrater Mora, després.
Quan Ors és defenestrat, Serra comença a treure el cap. Entra com a acadèmic a la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1925) i a l’Institut d’Estudis Catalans (1926) i comença a guanyar notorietat com a savi de la tribu. Enderiat amb el seu projecte cultural, recorre tots els ateneus, casinos i casinets de Catalunya dissertant sobre, pràcticament, qualsevol cosa. Són els anys en què passa de ser un autor pràcticament àgraf a publicar frenèticament el seus escrits, que busquen entroncar la filosofia contemporània amb el pensament català del segle XIX, especialment de Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872). També adapta elements de la filosofia escocesa del sentit comú de Reid i Hamilton, que conjuga amb l’espiritualisme francès contemporani de Botroux i Bergson per tal de reivindicar la metafísica contra el mal du siècle del moment: el positivisme i l’utilitarisme que havien portat a la crisi moral de la Gran Guerra. A l’altra extrem de la balança, Serra lluita contra l’integrisme catòlic de la neoescolàstica i contra l’idealisme subjectivista d’arrel alemanya que al Madrid d’Ortega y Gasset portaria cap al raciovitalisme.
El nostre país estaria en deute amb Serra si només hagués estat això: el mestre de les primeres fornades de filòsofs universitaris catalans i un esforçat tractadista. Autor d’una dotzena de llibres i una cinquantena d’articles, va escriure gairebé sempre en català i creia fermament que la filosofia, i la seva divulgació entre les classes populars, elevaria el nivell cultural del nostre país i ens faria a tots una mica més lliures.
Però Serra Húnter va ser molt més que un filòsof. Amb l’arribada de la Segona República se sent cridat a intervenir en la vida pública. L’any 1931 és escollit Rector de la Universitat de Barcelona i en dos anys aconsegueix transformar de dalt a baix la institució, assolint l’anhelada autonomia que permetria catalanitzar la universitat, contractar professors fora de les oposicions estatals, gestionar els plans d’estudi, impartir títols de doctorat i crear els Estudis Universitaris per a obrers.
Seguint la crida de Francesc Macià, decideix entrar a Esquerra Republicana de Catalunya l’any 1932, per concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya. Surt escollit diputat —el segon més votat— i la seva popularitat el duria a ser nomenat vice-president de la cambra, actuant com a president interí en diverses ocasions. Serra esdevindria també president del Consell de Cultura de la Generalitat i regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
L’esclat de la Guerra, lluny d’atemorir-lo, el reafirma en els seus ideals. Li ofereixen fugir però decideix quedar-se. «La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes», deia. I bé que va prendre partit. No només exercia com a president del Parlament, amb els riscos que això comportava, sinó que també va assumir la presidència del Socors Roig Internacional, entitat que coordinava l’ajuda humanitària del bàndol republicà.
D’altra banda, Serra actuava com un intel·lectual engagé. Com a cap de la secció catalana de l’Aliança d’Intel·lectuals per la Defensa de la Cultura representa a Catalunya al II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes el 1937. Publica articles a tort i a dret, defensant la causa justa dels republicans, però la guerra s’ho emporta tot. Mort el seu fill, marxa a l’exili, mentre a Barcelona els franquistes entren a casa i cremen la seva biblioteca al carrer.
A França ja hi arriba greument malalt del cor, però no va deixar mai de treballar. Des de Tolosa, esdevé un dels homes forts de la Fundació Ramon Llull, l’organisme creat per mantenir la cultura catalana, que recupera la Revista de Catalunya —l’any vinent en celebrarem el centenari— com a únic organisme oficial. A nivell polític, Companys el crida per formar part del Consell Nacional de Catalunya, una mena de govern de la Generalitat a l’exili, juntament amb Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Pous i Pagès i Santiago Pi i Sunyer, però la invasió dels nazis i l’assassinat del president escapcen el projecte.
Des de llavors, la seva vida consistirà en arrestos domiciliaris, clandestinitat i camps de concentració, un martiri que aguditzarà la seva malaltia. Després de superar nombrosos vetos per embarcar, aconsegueix arribar a Mèxic al juny de 1942, on encara hauria de patir les divisions polítiques d’ERC —que l’aïllaren per mantenir-se fidel al nacionalisme de Carles Pi i Sunyer—, i el menyspreu dels seus deixebles renegats, com Xirau, que li tancaren les portes de la Universitat mexicana.
Morí a Cuernavaca el 7 de desembre de 1943 i allí reposa encara, oblidat per tothom. Només el conseller Andreu Mas Colell va tenir un record per ell a l’hora de batejar el Pla Serra Húnter, que té com a objectiu la incorporació a les universitats públiques catalanes de personal docent i investigador altament qualificat, un dels «culpables» que el nostre sistema universitari sigui avui tan competitiu.
Al Simposi, al qual hi va assistir la seva neta, Mari Carmen Serra Puche vam concloure dues coses: Que encara ens queda molt material per estudiar i que els filòsofs catalans estem en deute amb Serra Húnter. Com va dir un cop al seu deixeble Mirabent, «Jo no aspiro a altra missió a la vida, sinó a sembrar». Això és el que va fer aquest savi manresà, que es va mantenir tothora a l’altura de les circumstàncies i que a banda de llegar-nos una obra filosòfica encara per descobrir, es va jugar la vida pels ideals del progrés, la cultura, la justícia social i la llibertat del nostre poble.
