Un Betis ben valent, a estones superant-nos agosarat i audaç en el plantejament i en les individualitats, ahir va plantar-se al Camp Nou amb serioses ambicions de fer història. Collant-nos, buscant-nos ben amunt. Paradoxa: els fem dos gols, Xavi en funcions de davanter centre especulador aprofitant un pal de Cesc, i Messirematant al primer toc un servei d’Alexis, que també havia servit la jugada de l’altre gol, i resulta que, per aquest cop, els gols han estat causa en lloc d’efecte del bon joc. I potser per això, perquè hi ha paradoxes que no poden aguantar-se massa estona, passada la bromera dels brindis, ha vingut el gol del Betis alimentant la desorientació, que no sé explicar-vos ni per esquema ni per noms, que eren els que solen donar un joc absolutament elèctric: defensa de tres, el diamant pivotant central, extrems molt oberts… potser calia reforçar-se a darrera i reordenar la construcció, i obrim la segona part amb una defensa de quatre, bé, d’acord… i ens arriben a la cuina i ens empaten, oh tempora oh mores! El Betis havia vingut a recordar-nos que en futbol la determinació és el 90% de l’èxit. Fred. Fred que no era per l’ambient ni per la boira d’aquest hivern, fred groc, pàl·lid, de coragre, de por de caure per qualsevol collonada de la competició que més volem perquè és la que exigeix més. Però tot el camp ha estat un clam altre cop i ningú ni a la grada ni a la gespa s’ha rendit; l’ensurt era gros, però amb temps de refer-nos, i ha començat, potser un xic desordenada, amb un punt d’atabalament, la bateria d’atacs que ens han retornat a sensacions que feia temps que no patíem, però que sabíem que tard o d’hora haurien de tornar a campar pels seus dominis, acomboiades pels ais i uis de cada jugada que no es coronava amb el gol a la xarxa. I havia de ser Alexis, premi als serveis dels gols anteriors, d’un gol com els que no solem fer, una canonada, una gardela endimoniadament potent, foradadora des de mitja àrea, qui coronés l’anguniosa escalada d’intents, amb el gol que ens manté a la lliga. Malgrat l’absoluta, desorientada i desorientadora, miop, anòxica manca de reg del refli, que mereixeria crònica a part, però que Guardiola, que no parla mai dels àrbitres més que per dir que ell no parla d’arbitratges, ha definit dient el que farem amb la targeta d’Iniesta. Tenim el millor entrenador del món, i un portaveu excel·lent.
I ara, el Madrid. I prenguin paciència mentre no arriba, i no se m’escoltin massa segons quins opinadors, que m’acabaran avorrint partits que prometen molt.
Joan Capdevila i Esteve
P.S. De vegades les circumstàncies es congrien per fer-se avinents a les intencions, i aquest article que vol parlar d’una esforçada victòria té una intenció i una dedicatòria: Rossend Serra i Santamaria. Bon veí, bon culer, bona persona. Et trobarem a faltar, Xendo, i no només per a parlar del Barça. Al Cel Sies.
