Em meravella sempre -en el sentit més negatiu imaginable- sentir els aprenents de Cassandra, els que es rabegen en els mals averanys, els que diuen brandant el cap que no ens en sortirem, que som massa malavinguts, els que només veuen la mitja ampolla buida i encara gràcies, els rebentaires que ignoren tots els visibles senyals de què s’equivoquen. Com el 9-N, com les tres darreres Diades, com el fet que malgrat totes les divergències temporals, els nostres polítics fins ara han arribat sempre, amb més o menys grinyols, a un punt de trobada des del que poder tirar endavant més fermament.
El dia de Sant Jordi, tan entranyable i tan arrelat al nostre país, hauria de servir-nos enguany per reflexionar quina confiança tenim en nosaltres mateixos, quina fe té cadascú de nosaltres en aquest poble del que formem part. Jo, personalment, n’hi tinc molta. I la millor manera d’expressar-ho la vaig trobar fa temps en un dels meus “Poemes d’una pàtria difícil” (“El llast que no pesa”) que, abans de seguir aquestes reflexions em permeto de transcriure aquí.
“Duc un llast a la motxilla / que no em pesa pel camí
És el passat del meu poble / i els mots que tant han patit,
els triomfs i les mancances / les vergonyes i els llorers,
més derrotes que victòries, / no tants goigs com sofriments.
Duc un llast a la motxilla / que ha anat creixent amb els anys,
muntanya amunt per la vida / al costat de tants companys.
Duc un llast a la motxilla / que arrossego dia i nit.
Sense la fe en el meu poble / el pes m’hauria rendit.”
Tan difícil és de tenir fe en un poble com el nostre? Un poble que després de tres-cents anys de no poder regir lliurement els seus propis destins, un poble que després de passar per períodes de cruel opressió de tot el que constitueix la pròpia identitat, encara és capaç d’arribar a la cruïlla històrica on som ara? Senyors polítics catalans: tinguin fe en aquest poble. S’ho mereix. Perquè com va dir Jaume Vicens Vives: “Val la pena de treballar per Catalunya, perquè els catalans són un poble agraït”. Però no oblidin que la fe d’aquest poble en vostès se l’han de guanyar a pols, i que més se la poden guanyar amb generositat que no pas amb egoïsmes partidistes; que més se la poden guanyar demostrant prou visió a l’hora d’establir prioritats que no pas volent fer el segon o el tercer pas abans del primer; que més se la poden guanyar amb el realisme pràctic propi del nostre poble, que no pas perseguint solucions ideals que la tancada oposició dels nostres contraris fan utòpiques, solucions que no arribarien ni a la proverbial setmana dels tres dijous.
Vull aprofitar aquest dia per fer unes quantes invocacions al nostre llegendari cavaller:
Sant Jordi:
Mata l’aranya de la lletja desconfiança entre germans que persegueixen el mateix ideal.
Mata el drac traïdor de l’injustificat defalliment que volen provocar els nostres adversaris atiant pors i escampant tantes mentides com poden.
Obre els ulls i dóna ànims a tots els rebentaires, aixafaguitarres, melic-arronsats, perepunyetes i curts de vista que prefereixen passar fam i sed de justícia que no pas arriscar la valentia que cal per veure-les sadollades.
Ajuda’ns a no perdre mai de vista que podem tenir, molt justificadament, una gran fe en el nostre poble. S’ho mereix!
