Les grans ciutats aclaparen i s’hi viu amb crispació. És potser per això que cada vegada més persones tornen a la natura més remota. Allà, perduts entre cims, gaudeixen d’una panoràmica meravellosa, d’un cel immens, de rius cantaires, de boscos vius, d’un aire fresc que purifica els pulmons i dóna nou alè al cos. I poden tenir per rellotge el sol.
Molts pobles del Pirineu van deixar de ser-ho. Eren llogarets perduts en la muntanya, com Cérvoles, un petit poblet de deu cases que fa uns anys va quedar deshabitat per l’absència dels seus veïns, desplaçats a la recerca d’una vida més pròspera. Actualment ha superat les deu famílies i torna a tenir entitat pròpia.
Alguns urbanites busquen un canvi radical de vida principalment ara que amb les noves tècniques es pot treballar des de casa. La soledat de la muntanya, les vistes impressionants, el silenci, les nits estelades, la companyia d’animals, el retrocedir un segle en el temps fan la vida més agradable, més complaent, més relaxada, més plàcida.
Vaig llegir un llibre sobre un matrimoni anglès que va decidir anar a viure a la Serra de Granada i no enyoraven cap comoditat de les que tenien al Regne Unit. Eren feliços construint camins i ponts per traslladar-se d’un lloc a l’altre i pensaven haver trobat un paradís perdut.
Una de les dificultats que tenen els nouvinguts a aquests pobles perduts de la muntanya és que no se sap qui és el propietari de moltes de les cases abandonades. Això és un problema pel qui vol comprar una casa i ser un habitant més del llogaret que els ha enamorat.
S’ha d’estar preparat per viure una vida tant diferent de la impersonal i insensible gran ciutat. Aquí es possible començar noves relacions menys anònimes amb els veïns, compartint les dificultats i mancances pròpies d’aquests indrets.
Aquesta generació que busca l’aixopluc de la naturalesa és jove. Potser s’han cansat de la diversió i el tipus de treball que pot oferir una gran ciutat . Potser han viscut massa de presa i els decep una vida buida, sense ideals, sense la il·lusió que el retorn autèntic a la natura pot proporcionar.
Tot és molt bucòlic i meravellós però quan els anys pesin a les seves espatlles i s’adonin que les forces van fallant, que necessiten metges i clíniques per sobreviure, que la caminada fins a la propera font se’ls fa feixuga i que el cel estrellat es va enfosquin i es troben desemparats davant d’una forta tempesta , potser es preguntaran si es hora de tornar a la plana o la ciutat per tenir una millor vellesa i els restarà el somni i el record d’unes valls formoses, d’una vida plàcida, d’una felicitat que com tot en la vida és temporal.
