Em proposo aportar algunes reflexions sobre la crisi econòmica – fenomen que ens ha caigut al damunt com una maledicció i com una obsessió-, des de la perspectiva personalista i comunitària,
Certament, vivim una crisi que és estructural la qual cosa ens hauria de fer esperar una “crisi de la crisi”, fent servir un joc de paraules. Mentre no això no arriba ens cal analitzar què ens està passant, per tal d’aprendre alguna lliçó si és possible, o com a mínim intentar tenir elements de judici per a ésser conscients d’una realitat dura, crua, multiforme, de difícil tractament global, atès que ens trobem immersos sobretot en una crisi de valors humans, molt més profunda que no pas tan sols una crisi de confiança amb el sistema financer, i amb el sistema político-institucional vigent. L’estiu ens ha portat una inacabable sèrie de notícies negatives sobre els mercats, les borses, els dèficits del sistema econòmic, per acabar amb una inesperada reforma constitucional exprés, que encara accentuarà més la desafecció entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. Tampoc podem oblidar unes taxes d’atur intolerable-, una crisi rotunda del sistema educatiu a causa de les altes quotes de fracàs escolar, i un retorn de l’amenaça paranoide sobre la immersió lingüística a l’escola catalana. En general, la crisi de valors humans prové de tots els aspectes anteriors i de com es gestionen per part dels responsables dels diferents àmbits. Les infraestructures socials i econòmiques del país (a banda dels elements esmentats podem afegir la fidelitat matrimonial, o l’estabilitat famíliar) ens condemnen llastimosament a una desesperança que no ens mereixem.
En ocasions penso que enlloc d’enfocar la crisi actual amb tant tremendisme podríem exposar el problema dient que “tot està canviant”, i que en aquest procés de mutació constant i ràpida, les paraules no descriuen les mateixes realitats de fa un temps. Sigui com sigui, tinc la sensació que des de no fa gaire ens estan canviant moltes coses i molt ràpidament, i que per posar alguns exemples, ni el matrimoni és el que era (el paper de l’home i de la dona), ni la família (monoparental, reconstituïda, tradicional?), ni ésser funcionari (rebaixen el sou, i es proposa la reducció del personal al servei de les administracions públiques!), reformulant-se a més l’entramat de relacions entre estat i societat – aquell fa fallida econòmica, cosa impensable un temps endarrere-, i tota la cultura s’instal·la en uns drets sense correspondència amb deures… i fins i tot la mateixa antropologia humana s’ha volgut modificar mitjançant l’enginyeria legislativa de l’ínclit president Zapatero, que està acabant els seus dies amb la cua entre les cames.
He de dir que un dels aspectes que em crida més l’atenció de la situació actual és la sensació de que no se sap ben bé qui es el responsable d’aquesta crisi. Es parla dels mercats, de les hipoteques escombraries als Estats Units, o d’aspectes tècnics que se’ns escapen als no iniciats. Al marge d’aquests conceptes abstractes caldria determinar quina responsabilitat tenen els bancs, la classe política o les forces econòmiques dominants. Ningú assumeix cap responsabilitat pública, com si es tingues que acceptar sense més, que cíclicament el capitalisme pateix crisis i ara estem enfonsats en una, com si fos un fenomen natural, o un fatalisme.
El dèficit públic esdevé insostenible i la urgència de sanejar les finances públiques es mostra l’objectiu prioritari de l’acció de govern. Com a conseqüència, la reducció del dèficit comporta disminuir inevitablement, les funcions de l’estat, retallar en diuen alguns, D’altra banda, el deute de les grans corporacions financeres i del mateix estat s’ha de finançar a uns tipus molt alts per la manca de confiança dels “mercats” (inversos, mercaders, financers).
El paradigma keynesià, de l’estat com a redistribuidor de la riquesa i com a promotor del desenvolupament econòmic d’un país ha arribat al final. L’estat ja no serà mai igual, i si les coses segueixen així, haurem de tenir clar no és que s’apliquin polítiques neoliberals sinó que la escassetat de recursos està replantejant allò què pot fer a partir d’ara l’estat (a banda de sanejar els deutes pendents immensos). Lògicament el malestar social es evident, però com dèiem abans, ens hauríem de preguntar qui (i quines polítiques i quins dirigents polítics i financers) ens han ficat en aquest laberint. A Catalunya sembla com si ningú se’n recordes qui governava abans.
En tot cas, deixem-nos de romanços. Si més no en els propers anys, l’economia occidental no podrà créixer a base d’impulsos públics, per la senzilla raó que els diners s’hauran de dedicar a reduir el dèficit acumulat i a pagar deutes. El fet de formar part d’Europa ens donarà poc marge d’actuació, com ja s’ha demostrat. La necessitat de reduir els grans nivells d’endeutament a tota Europa i els compromisos propis de la zona euro ens aboca sense marge de maniobra a una disminució de les funcions socials de l’estat. La cultura del “gratis total” en la que han crescut les generacions posteriors als anys 60 del passat segle haurà de ser substituïda per noves maneres de fer, com ara el copagament o el pagament directe dels serveis, atès que una part important de les infraestructures encara no s’han pagat del tot i una part dels serveis públics arrosseguen uns deutes que ens porten a la ruïna. Ara bé, ningú demana responsabilitats per haver arribat fins aquí en condicions tan penoses?
. .
