Molts comentaris a la premsa castellana (País, Vanguardia, Mundo, etc.) m’han fet recordar (encara que sigui un motiu tan diferent) els de la premsa nazi i franquista confiant amb “l’arma secreta” que encara duria la victória a Hitler, quan els aliats ja estaven entrant a Alemanya per l’est i per l’oest. Ara l’arma secreta espanyola, el nou rei Felipe VI, ha d’aconseguir per art de màgia fer reviure el prestigi que el seu pare -indubtablement- va aconseguir en els primers anys del seu regnat. I, tant o més important, liderar l’operació de desinflament del procés nacional català amb l’oferta que ens deixi feliços i contents dins de l’estat espanyol, o que almenys acontenti als més porucs i més il·lusos del “nordeste español” i resti els vots decisius als dos dimonis Mas i Junqueras.
Allò que els que confien en l’operació Felipe” segueixen sense comprendre és que a aquestes altures ja és com voler trobar la quadratura del cercle. Una oferta que el nou rei pugui fer sense ser apedregat de seguida per la opinió pública de la “España profunda” -enverinada pels seus polítics oportunistes de tots els partits- als catalans ja no ens serà prou, i la oferta que de debò ens pogués convèncer no acoseguiria mai el suport d’una majoria parlamentária espanyola, la presentés el rei Felipe o el rei Pepet.
Com hauria de ser una proposta que el govern català pogués prendre en consideració sense fer-se l’harakiri polític? Només pot ser una en la que Catalunya tingués en exclusiva totes les atribucions que afectessin al seu territori (siguin fiscals o d’obres públiques, educatives i culturals en general o socials) compartint amb Espanya únicament el cap d’Estat i potser (només potser!) algunes atribucions de política exterior. És a dir l’anomenada “solució Commonwealth”, i aquesta, encara, blindada amb la lletra menuda que calgués, amb garanties internacionals, i amb una clàusula que deixés clar que qualsevol maniobra per fer marxa enrera portaria immediatament la proclamació de la República Catalana.
Els que encara creguin que poguéssim acceptar una proposta (amb esquer vell) que quedés per sota d’aquest nivell obliden un dels factors essencials que calen per a un acord: la confiança mútua que els termes de l’acord es compliran. I cal repetir-ho una i altra vegada per tal que ningú ho oblidi:la nostra confiança en els polítics espanyols (en tots!) ens l’han destrossada a cops de lleis perjudicials per Catalunya, d’incompliments de tractes ja acordats o de paraules donades, i de l’ignorament constant de la voluntat del poble català. I com que Felipe no podrà correspondre a les esperances que la casta política espanyola sembla que posa en ell, el pobre les passarà agres. No avancem, però, esdeveniments i tornem als comentaris de la premsa.
Em limitaré a un parell dels sortits a El País, que vaig comprar l’endemà de l’abdicació, per veure que hi deia el diari dels autoanomenats progres espanyols. Almenys tres trobo que val la pena de reproduir-los aquí.
Juan Luís Cebrián deia, parlant dels seriosos problemes als que Espanya s’ha d’enfrontar: “Sin duda el más evidente desde el punto de vista estructural és la desafeccion creciente hacia el Estado que se percibe en Cataluña. La exasperante pasividad del gobierno a este respecto no ha hecho sinó empeorar las cosas”. Si s’hagués decidit a parlar sense embuts hauria hagut de dir “el rechazo mayoritario y desbordante que ha estallado en Cataluña”.
Un ex-cap de la Casa del Rei, Fernando Almansa, diu parlant en el seu panegíric de JC: “Una de sus mayores ilusiones ha sido hacer de la Monarquia una institución moderna … y servir como un factor importante para la convivencia en paz y libertad de los españoles y de la cohesión de los distintos territorios que conforman la nación española”. I, és clar, aquest últim paragraf, com a casa nostra tots sabem, és la clau que descriu perquè la política espanyola ha fracassat tan rotundament a Catalunya. Perquè no ens considerem “un territorio de la nación española”
Lluís Bassets (ignoro qui és), amb el títol “El rey que abandonó el centralismo” lloa ditiràmbicament el rei cessant com el que ha portat a Catalunya els máxims nivells d’autogovern que ha tingut en els temps moderns, sense aturar-se a pensar que tot ho hem hagut d’esgarrapar engruna a engruna i sense arribar ni molt menys al nivell que volíem (que és el que vol qualsevol poble). Parla també que fins i tot a cercles independentistes hi ha moltes veus que parlen de conservar la Corona com a institució compartida per Espanya i una Catalunya independent. Li podríem dir. ai maco, si no fós per la lletra menuda…
Tot apunta, doncs, a que volen tornar a parar-nos l’ham amb un esquer vell, creient que aconseguiran de fer-nos-el empassar. Hi ha molta feina encara per fer i ningú pot saber cent per cent què passarà en els dotze mesos vinents. Però si ens empasséssim l’ham ens mereixeríem totes les calamitats que ens caiguessin després al damunt.
I encara hi ha un fenòmen curiós que no comprenc ni que em matin: les manifestacions contra la monarquia amb banderes republicanes espanyoles al costat d’estelades. Gent: fem o no fem. O volem ser independents (estelada) i llavors la tricolor republicana no és cosa que ens vagi ni ens vingui. O a l’inversa.
Però totes dues juntes són un contrasentit, oi?
