Divendres passat va fer 40 anys del suïcidi de Gabriel Ferrater. Encara no n’havia fet 50 i no podia suportar la idea de fer-se gran. Ell ja ho havia avisat, que no arribaria a vell, i amb una bossa de plàstic al cap en va tenir prou per llevar-se la vida. Gabriel Ferrater no volia fer-se vell, però sobretot va pagar amb la pròpia vida el seu excés d’intel·ligència. “El santo sacrificio de la fama / de tu exceso de ser inteligente”, com deia el seu amic Gil de Biedma per acomiadar-lo. Ferrater va mantenir sempre una relació honesta amb el món i va saber, em sembla, mantenir la distància justa a l’hora de relacionar-s’hi. Helena Valentí, la dona que d’una manera o d’una altra sempre va marcar el compàs de la seva vida, explica que, per a Ferrater, les relacions humanes requerien sempre un esforç perquè esdevinguessin una cosa creativa i no fossin mera promiscuïtat. No sé si el geni va cansar-se de fer aquest esforç o si la genialitat va acabar engolint-lo, però crec que, quan parlem del seu suïcidi, hauríem d’intentar entendre’n les cirscumstàncies i fugir de la morbositat, per la qual ens hem deixat endur massa vegades.
Gabriel Ferrater era, per damunt de tot, un poeta colossal. Josep Pla va intentar convèncer-lo diverses vegades per a que cultivés la prosa, segurament obsessionat per l’excés de poesia que impera en la literatura catalana. No entenia que, precisament, la gràcia dels seus poemes és que fugen de tanta floritura, que no hi sobra cap paraula, que ningú és tan capaç com ell d’escriure amb un ritme àgil una poesia que, malgrat l’eixutesa, no perd ni un bri de musicalitat. Els poemes de Ferrater són bons perquè, d’una manera netíssima, tant ens expliquen el món a través de la seva experiència com la seva experiència a través del món. Suposo que hi tenen a veure l’honestedat que Helena Valentí equiparava a la lucidesa, així com la influència que va tenir en la seva obra la poesia anglosaxona. Sigui com sigui, em sembla que no és agosarat afirmar que Gabriel Ferrater ja es compta entre els millors poetes de la literatura universal. Mereix ser recordat així, i és incomprensible que, encara ara, un geni com ell tingui tanta obra inèdita.
