Feia uns mesos que la decisió estava presa, però circumstàncies clíniques sortosament superades han demorat que fins la setmana passada no es produís efectivament el relleu a la direcció del Matí. Plego, i content, perquè sé que em deixaran anar fent el que m’agrada (parlar del Barça i de tant en tant remenar una mica, no massa), i sobretot perquè estic convençut que deixo la nau en millors mans que les meves. No se li oculta a ningú que això de ser fundador fa que et miris la cosa una mica com una criatura teva, i aquesta darrera premissa era conditio sine qua non: en Safont ho farà més bé que jo.
A l’hora de cedir pas és d’obligat compliment fer la llista dels agraïments. N’hi ha molts, i tement deixar-me’n algun, permetin-me que els redueixi en dos exemples magnífics, en els que els altres se sentiran retratats, i així vaig enfilant cap a les dues coses que voldria deixar anotades, ni que només fós a benefici d’inventari.
Primer: Mai no podré agrair prou les hores, els calers, la tossuda i tenaç constància, l’ofici que en Pere Navalles ha donat pel Matí, i en ell, que ha estat l’exemple màxim, el campió, resumeixo la llista de tots els paganos, dels que ens han salvat de vegades in extremis del naufragi informàtic en el que ens volien una mena de mala gent dels que fins la poli n’ha tingut les pistes (i espero que les conservi), de tots els que des del primer dia han empenyut. En Navalles ha estat el que més. Gràcies, Pere.
Segon: Mossèn Josep Maria Ballarín, capellà i escriptor, vicari de Gósol, amic i mestre, pastor sense fuet, ensinistrador d’esperits a corda llarga, pescador de duc in altum. Quan el vaig anar a trobar per a gosar demanar-li que omplís de teologia, d’estil, de clarividència i profunditat el que tot just era la web que, en justa definició de qui no ens vol cap bé, feien quatre amics, va trigar segons a dir-me que sí, i dècimes de segon a respondre “naturalment” quan li anunciava que els emoluments serien 0€ per columna, amb la galdosa excusa que jo tampoc li cobrava res per tractar la venerable Kina, una mena de gosseta que volia semblar d’atura, llesta i ràpida, això sí, com una centella, gandula quan calia com el jeure, hores i hores als peus del Mossèn. D’aquell dia ençà, cada dia, àdhuc des del llit de l’hospital, fent anar de corcoll si calia l’àngel de la guarda que li és l’Emília, hem tingut el Degotall del Mossèn. Ca-da Di-a! Ell resumeix la llista dels col·laboradors, dels que han anat omplint d’articles El Matí (al mateix preu per peça que el Mossèn) de columnes sovint brillantíssimes, agudes, clarividents, bel·ligerants, fidels a l’esperit de catalanitat, cosmopolitisme i radicalitat que ens autoimposàvem un dia ara farà tres anys i al que crec sincerament que tots hem anat estant fidels. No em puc estar de dir que potser alguns han estat més propers a la productivitat de la Kina que a la del Mossèn, però fins i tot a aquests dropos malparits he d’estar agraït, perquè són els meus dropos malparits, i segurament també jo he fallat de no trobar com animar-los. Desitjo més habilitat que la meva al meu il·lustre successor, i que ell se’ls estimi més del que jo he fet, que no ha estat poc.
Dit això, les dues cosetes que crec que han de constar:
Una. Sense ànim d’igualar-nos als herois de la batalla d’Anglaterra, cal dir que ho hem fet perquè no sabíem que era impossible, i que una mena de miracle d’aplicació pràctica del cogito cartesià ha fet que hi siguem perquè així ho hem pensat, però que com que és un miracle, i (Dues) qualsevol temptació de vanitat o d’atribució il·lícita seria justament castigada (i altre cop demano perdó per la comparança) “a la mosaica” en els termes que el Deuteronomi deixa clarament explicitats al seu cap. 34: seríem condemnats a veure, al mont Nebó, des del cim del Pisgà, la terra promesa, però no se’ns permetria de posar-hi un peu… i ens ho tindríem ben merescut. Només serem salvats per la reiterada, quotidiana aplicació del principi del Magis ignasià, no per atribuir-nos cap altre mèrit. Corol·lari (i darrera impertinència): i el que penso pel Matí també ho penso pel País al que vol servir.
M’he allargat, dispensin, i això no és un adéu per sempre. Segueixin atents a les seves pantalles, que hi ha un oficial a coberta: el jove comandant Safont. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels.
Visca el Matí.
Joan Capdevila i Esteve
