Els experts ens diuen que l’any 2030 el 70% de la població mundial residirà en grans ciutats. Això, ja en temps de descompte, ens col·loca el repte climàtic sobre la taula.
És evident que cal repensar com s’hi viurà a les ciutats del futur. Ja no únicament des d’una perspectiva de l’entorn, adaptant-les mitjançant una transformació de l’urbanisme, l’habitatge, la mobilitat i la connectivitat, sinó també des d’altres aspectes com l’accessibilitat, l’eficiència i la sostenibilitat o la perspectiva de gènere. Tots aquest són aspectes claus per avançar cap a ciutats més verdes, més sostenibles i més saludables, i que cerquen una millora de la qualitat de vida de les persones.
No podem fer com en alguns indrets, i construir de bell nou ciutats que compleixin amb tots els requisits necessaris de sostenibilitat o eficiència, intel·ligència o comoditat per viure. A Europa i a casa nostra la ciutat és una construcció amb molta història, amb encerts i errades des dels inicis fins ara, però que ha construït també la seva personalitat i identitats pròpies.
No ens podem imaginar Barcelona sense atendre a la seva evolució tant demogràfica com urbana. Una evolució que ha donat una ciutat diversa, que conjuga districtes com Ciutat Vella amb barris com Torre Baró (ara tan d’actualitat) o l’Eixample, exercici de creixement pensat per Ildefons Cerdà i que ja atenia a molts dels condicionants que ara reclamem, amb el Poble Nou i la seva transformació com a Districte tecnològic.
A Barcelona hi viuen més d’un milió set-centes mil persones amb 101 Km2 entre Collserola i el Mar, i dos rius, el Besòs i el Llobregat -els nostres referents geogràfics quan ens movem per la ciutat-. I amb una densitat de 17.000 habitants /Km2. En densitat és la quarta ciutat, i només tenim davant Paris, Bombai i El Cairo.
És evident que s’han, i s’estan, dissenyant polítiques que permetin anar adaptant la ciutat als requeriments de present i futur, tant físics com socials, i en aquest punt és important mencionar un dels grans reptes que tenim com a societat: el fet que el 21,17% de la població sigui major de 65 anys.
Aquest envelliment de la població també ha de formar part d’aquest “repensar la ciutat”, les seves formes d’habitatge, d’espais relacionals o de polítiques de mobilitat, per exemple.
Pensar i actuar en el present i futur en una ciutat com Barcelona, vol dir atendre i entendre la seva història: polítiques públiques valentes i molt relacionades entre si, innovació i avantguarda en urbanisme, habitatge, serveis, zones verdes, etc. I sobre tot pensar en la convivència, en la relació entre les persones, i d’aquestes amb el seu entorn urbà, amb la ciutat dels 15 o 30 minuts.
Vivim en comunitats i som comunitat. Vivim en barris diversos però amb mixtura d’usos. Una ciutat no pot ser còmode per viure si no atén al seu sentit més comunitari i convivencial.
Aquests darrers dies, arran de l’aprovació de modificacions de l’ordenança de circulació de la ciutat, hem vist que, com ha calgut recordar, ara des de la sanció, que les voreres són pels vianants i no pels patinets elèctrics – quan encara no havíem aconseguit que les bicis i les motos ho entenguessin! -. Les darreres noticies deien que en els dos primers dies de la posada en funcionament l’ordenança, la Guàrdia Urbana va imposar més de 450 sancions.
L’aparició del que se’n diu “vehicles de mobilitat personal” ha generat un benefici en termes medi ambientals i un perjudici de convivència i el civisme entre aquest sistema de mobilitat i amplis segments de ciutadans i ciutadanes que es mouen a peu per la ciutat. Cal evitar els perjudicis causants pel mal ús al mateix temps que fomentem l’ús de modes de transport més sostenibles.
És només un exemple, si voleu trivial, de la necessitat que l’evolució de les ciutats vagi a la par del foment de la convivència i el civisme. I, en aquest cas, es pot regular amb una ordenança. Més complicat serà fer-ho amb planejament urbanístic o en formes flexibles d’habitatge.
Els reptes hi són, l’expertesa ens ha dit el que és millor, comptem amb la capacitat d’innovació i adaptació i la voluntat de construir unes ciutats de i per nosaltres, que millorin la nostra qualitat de vida. Ara ens toca a nosaltres aportar-hi humanitat.
