Ocells que refileu
pels cels de Montgrony,
sapigueu que el corb i el vent
picarà cada nit als porticons.
Gralles del carn, caarnn.!
i l’udol del papam pam!
reclamaran al comte Arnau
l’abraçada lliure de la dama
entre llençols de seda brodades,
foragitada la toga i la cabellera esbullada.
I a la monja del monestir,
els capellans recelosos
buscaran carícies espiades
pels secrets del passadís.
El bisbe insatisfet el tractarà de pecador,
però el seu cavall veloç s’escaparà desertor,
descobrirà una nova aventura
i tot el paradís del Ripollès
quedarà poblat de criatures
com vingudes del no res.
És per això que tu, i tu, i tu…
com el comte et dius Arnau,
del conte que compta cors,
no pas pels pecats d’estimar,
sinó sols per l’harmonia d’un nom:
un mot que escampa amb aromes d’espígol,
el dret a somrire lliure, sense papers ni juraments,
el goig de viure sense jutges, el dret a joia a pau.
Cada albada et desperta
sense cap penediment,
i sota d’aquesta bella terra
ets el mort més viu i content.
Rosa Maria Pascual
