La tortuosa carretera que ens porta des de Folgueroles a la Plana de Vic fins passat Vilanova de Sau arriba a la impressionant presa que embassa el Ter per Sau a una banda i cap a Susqueda i el Pasteral, a l’altra. Tota aquesta conca és tan característica que ens aboca a un paisatge de record, a uns boscos frondosos on hi havia cavalcat el llegendari Serrallonga, uns paratges curulls d’històries màgiques.
El meu pare, al cel sigui, sempre m’explicava que de petit havia jugat pels carrers de Sant Romà de Sau, aquell poble que va ser inundat per les aigües del Ter un ja llunyà 1962, en plena època “pantanística” del franquisme. A mi em deixava astorat imaginar-me com deuria ser la vida diària d’aquell poblet del qual jo només n’havia vist algunes fotos borroses en blanc i negre i la punta del campanar tan icònica que sempre sobresortia de les aigües del pantà flanquejat pels cingles de Tavertet.
L’any 2021, l’entitat Office World Record, va corroborar que l’església de Sant Romà -que, de tan en tan, sobresortia una mica bastant més que el campanar- era la més antiga del món que es conservava dempeus sota l’aigua.
A dia d’escriure aquestes frases, l’Agència Catalana de l’Aigua anuncia que al Principat hi ha un 27% de reserves hídriques. I la capacitat total de totes les conques internes és d’uns 700 hectòmetres cúbics. Segons la mateixa ACA, en condicions de normals, a Catalunya es consumeix 1 hectòmetre cúbic diari. És a dir, de seguir el mateix règim de pluges que arrosseguem de fa tems i si no es prenen mesures radicals i immediates, en menys de mig any no hi haurà aigua per abastir la població catalana.
Tan desesperada és la situació, que el Govern ha decidit desembassar el poc volum d’aigua que queda al Pantà de Sau per tal d’evitar que esdevingui tòxica i, per tan, molt més difícil de depurar o directament inservible pel consum. Ja fa mesos que l’església de Sant Romà no està coberta i, de lluny, hom diria que veu un campanar al mig d’un desert. Gairebé tot el que queda del poble ja és a la intempèrie 60 anys després d’haver-se inundat. El paisatge és desolador. És difícil no emocionar-se al veure la magnitud de la tragèdia ecològica que simbolitza. Ens aboca a visions llunyanes, com les del Mar d’Aral, el llac assecat per l’acció de l’home a l’Àsia Central i on encara avui hi ha quilles de vaixells abandonats enmig de les dunes.
S’haurien de muntar excursions obligades per tal que tothom fos conscient del que està succeint al nostre país amb la sequera -i probablement és extensible a tot el continent o, com a mínim, a la part més meridional- i com l’emergència climàtica -que alguns desaprensius encara s’atreveixen a negar- està transformant el paisatge a tota velocitat. Prendre’n consciència és fonamental. Hem d’ocupar-nos d’aquesta problemàtica des d’ara mateix, de fet, segurament fem molt tard. És imprescindible ser-ne conscients des d’ara perquè, més d’hora que tard, ens trobarem que obrirem l’aixeta i no rajarà.
