Reprenem! Visió sobre la situació del procés

 

Políticament el balanç de l’estiu no és bo. Hi ha hagut un soroll mediàtic innecessari, perfectament estalviable. El ritme del procés el marquen el President Mas i n’Oriol Junqueras a nivell polític i l’ANC i Òmnium a nivell cívic. La resta de veus, no és que sobrin, és que si no parlen per alinear-se amb el que diuen el President i en Junqueras, només generen soroll. I aquest estiu hem tingut massa soroll. Un soroll, cal dir, intranscendent, perquè el President va deixar perfectament clar en la seva última compareixença quina era la situació i quins eren els objectius. Anem a per totes el 9 de Novembre (obro aquí un parèntesi per avisar ja des d’ara que, per a mi, anar a per totes el 9 de Novembre no vol dir en cap cas un “anem a immolar-nos el 9 de Novembre”, més endavant abordaré el tema).

 

Sense cap mena de dubte la fita més important d’aquest setembre serà l’Onze, i la convocatòria de “Ara és l’hora”, que unifica els esforços de l’ANC i d’Òmnium. La convocatòria és molt ambiciosa: una V amb vèrtex a Glòries i que arribi per la Diagonal fins zona Universitària i per la Gran Via pràcticament fins l’Hospitalet. És un repte acollonant. Però estic segur el superarem amb escreix. No tinc cap dubte que aquest Onze hi tornarà a haver una mobilització massiva del poble de Catalunya, realment espectacular, que visualitzarà als ulls del món la nostra determinació per votar el nostre futur. Totes les colles castelleres del país hi participaran. I s’apel·larà directament als líders internacionals per intentar sensibilitzar-los davant l’atzucac al que ens condemna l’autoritarisme de l’estat espanyol, per tal que puguin actuar de facilitadors d’una sortida democràtica al nostre procés.

 

Omplirem la V, i ho farem cívicament, pacíficament, exemplarment. Omplirem els carrers de Barcelona de compromís i d’il·lusió. No fallarem. No podem fallar. Si una cosa hem après des que el setembre del 2012 es va iniciar el procés és que els protagonistes som la gent, som tots i cadascun de nosaltres. I que si cap de nosaltres no falla, el procés seguirà endavant i serà capaç de superar les moltíssimes dificultats a què ha de fer front.

L’Onze ha de situar a tot el món la nostra determinació per decidir el nostre futur, però també situarà inequívocament la nostra voluntat d’esdevenir un nou estat, de ser independents i d’arribar-hi votant, és a dir, democràticament.

 

Per això s’aprovarà una llei de consultes, que és la que ens ha de permetre disposar d’un marc legal propi perquè el poble de Catalunya pugui, democràticament, amb total llibertat, determinar el seu futur. I es convocarà la consulta, d’acord al pacte de data i pregunta subscrit per la majoria parlamentària.

En aquest moment s’iniciarà un període de turbulències important, per al qual cal que estiguem molt i molt preparats.

 

En un escenari de respecte democràtic, des de la convocatòria només caldria que tothom es preocupés de fer campanya pel Sí, pel No, pel Sí-Sí o pel Sí-No. Això és el que estan fent a Escòcia.

 

Dissortadament l’estat espanyol respondrà antidemocràticament, i tots sabem, perquè ho han dit per activa i per passiva, avui mateix la cosa aquesta que tenen de vicepresidenta, que ho recorreran tot. Fins i tot que es plantegen recurs previ, preventiu. Una bogeria.

 

Què passarà després del recurs de l’estat espanyol davant el Tribunal Constitucional a la llei de consultes i a la convocatòria de la consulta i de la seva automàtica suspensió?

 

Aquí és on s’obre el període d’incertesa. Nosaltres no ens quedarem amb els braços creuats. Des de la part catalana, assistits per la legitimitat que confereix la majoria parlamentària i la majoria social, es buscaran totes les vies possibles per poder celebrar la consulta, tal i com està acordat, el 9 de Novembre.

 

Faig plena confiança als partits que van estar en l’acord de la data i la pregunta, i a totes les organitzacions cíviques, per gestionar aquest període d’incerteses i de turbulències, que hi serà, que ningú pot fer veure que no hi serà.

 

La meva actitud és molt clara: estaré d’acord amb el que diguin i facin. I ja des d’ara em poso a la total disposició.

 

Des de la meva modèstia de militant anònim, només exigeixo dues coses:

– mantenir la unitat. La unitat és el que ens ha donat força, legitimació i majoria per arribar on hem arribat, que és més lluny que mai des del 1714. Preservar aquesta unitat ha de ser l’objectiu prioritari dels partits polítics que estaven en l’acord de data i pregunta i de totes les organitzacions cíviques. Que parlin tot el que hagin de parlar i que la decisió que prenguin la prenguin des de la unitat responsable. Jo estaré amb ells, facin el que facin i diguin el que diguin, si es mantenen units, si són prou responsables de preservar el més sagrat que tenim, aquesta unitat transversal.

 

– no confondre el que és el mitjà amb el que és l’objectiu. Jo sóc independentista. Porto treballant per la independència des que tinc ús de raó política, i això devia ser més o menys al voltant del 1984. En aquests 30 anys de militància, en molt diverses organitzacions, he compartit sempre l’objectiu, la independència, i no he compartit sempre el mitjà per arribar-hi. Com ja he escrit en anteriors vegades, fins el lideratge de l’Àngel Colom, una bona part de l’independentisme estava ancorat en allò que se’n deia la “lluita armada” (emparant-se en allò de “res del que fem per recuperar la nostra llibertat serà pitjor del que han fet per a treure-nos-la”). Això va ser feliçment superat i ara mateix, excepte algun freaki voluntàriament o involuntàriament al servei del CNI, no hi ha ningú a Catalunya que pensi que és possible assolir cap objectiu si no és per vies democràtiques. I vies democràtiques només n’hi ha dues: o un referèndum/consulta o unes eleccions/DUI.

 

El nostre acord de data i pregunta ens mena de manera inequívoca cap a la consulta del 9N. I hem de fer el possible i l’impossible per celebrar-la. Em consta que tothom hi està treballant -i molt bé- en aquesta direcció, sense cap fissura. I, en tot cas, el més rellevant és que qui la vulgui impedir caldrà que es retrati -i molt- davant tot el món, fins al punt de perdre qualsevol legitimitat o complicitats internacionals que el poguessin assistir.

 

El plantejament de consulta ens ha donat una força i una legitimitat democràtiques extraordinàries. Ha permès treballar amb una gran majoria parlamentària i social, de país, en la que hi són des dels 2/3 de parlamentaris catalans, fins les grans organitzacions cíviques i sindicals del nostre país, així com la immensa majoria d’organitzacions municipals. En aquest cas, el mitjà, la consulta, ha estat un element vertebrador de majories. I això és una fortalesa extraordinària del procés.

 

Com a independentista sé que la consulta és l’escenari òptim. I que l’estratègia de la consulta és la millor que mai hauríem pogut seguir, perquè ha dotat el nostre procés d’una fortalesa democràtica indestructible. La consulta ha estat i és el millor mitjà que els independentistes tenim a l’abast per assolir el nostre objectiu, la independència.

 

Però avui voldria que quedés molt clar que la consulta és únicament un mitjà. No ens xalem, camarades. L’objectiu és la independència. I fora molt i molt important que ningú s’equivoqués i que ningú no confongués el que és un mitjà amb el que és l’objectiu. Perquè a aquest objectiu, arribat el cas, hi podem arribar per altres mitjans. I NO PASSA RES.

 

L’important és conservar la unitat. I que tot el que fem ens porti a alguna banda, vaja, a la independència, i el més ràpidament possible.

Coses per a l’autoconsum ja n’hem fet moltes. Ara estem en una altra pantalla, estem en una pantalla final del procés en la que, malgrat tot el camí recorregut, la distància entre assolir l’objectiu i tornar a la pantalla d’inici és molt curta.

 

Per què és molt curta aquesta distància? Perquè tots sabem que en un procés com el nostre, abocat a una independència unilateral (pel tancament autoritari de l’estat espanyol), caldrà que hi hagi un moment de trencament. En un o altre moment haurem de trencar amb l’statu quo jurídico-constitucional espanyol. Però només tindrem una oportunitat de fer-ho.

 

Per tant en el que seguirà a la convocatòria de la consulta i de la seva impugnació, el que serà bàsic és com gestionem aquest moment de trencament.

 

En aquest punt torno a dir el que no em cansaré de repetir: faig plena confiança als partits que estan en l’acord de la data i la pregunta, i a les entitats representatives de la societat civil organitzada. El que ells decideixin serà el que jo defensaré. Només els hi demano això, unitat, i no confondre el que és un mitjà amb el que és l’objectiu.

 

 

Si fem el trencament sense estar preparats per a les conseqüències que se’n derivaran i ho fem de manera que no tingui cap impacte internacional, que únicament sigui un acte d’autoconsum, l’únic que haurem fet és IMMOLAR-NOS.

 

Confio plenament en el MHP Mas i en n’Oriol Junqueras. Confio plenament en l’ANC i Òmnium. Confio plenament en aquest més del 75% d’organitzacions municipals que estan amb el procés.

 

Només els demano una cosa: unitat!

 

Me n’estaré moltíssim de dir com s’ha de gestionar la incertesa segura que seguirà el recurs de l’estat a la llei de consultes i a la convocatòria de la consulta. I desconfieu molt de qui  ho faci. Molt. Només em veig amb cor d’aportar la meva visió sobre com ho hem de fer (units) i quins serien els límits (estar preparats per a les conseqüències del trencament i que el trencament reuneixi els atributs que la comunitat internacional exigeix a un procés d’aquesta naturalesa, que en cap cas fem un acte d’autoconsum).

La setmana vinent tornarem a encartellar pel barri de Sant Ildefons, a Cornellà. La vespra de l’Onze farem la tradicional ofrena de la PB Creu de Sant Jordi al Fossar de les Moreres. L’Onze pel matí participarem a la Marxa de mòtards independentistes de Vic a Barcelona. L’Onze per la tarda estarem al Tram 37, a la Gran Via, més enllà de La Campana, amb els companys de l’ANC Cornellà de Llobregat.

 

I l’endemà seguirem a disposició del procés, per fer el que calgui, com calgui, i on calgui.