Fa uns quants dies sopant en un restaurant on estava ple de gent i quasi no hi havia espai entre taula i taula, em va cridar l’atenció una conversa que tenien els del costat. Eren cinc noies que devien tenir uns trenta anys i amb alguna copa de més, s’explicaven les seves alegries i les seves penes.
Parlaven de com entenien cada una d’elles els conflictes de parella i de com de diferent veu aquest món cadascú. Inevitablement, em vaig posar a observar i deixar escoltar les visions tan allunyades l’una de l’altre i vaig sentir que aquella filosofia no era la meva.
Una d’elles deia que per no sentir-se sola i evitar les discussions després de tants anys de parella, havia decidit apartar els problemes i callar davant el que ella creia que era una injustícia. Aquesta era la seva manera de fer les coses, la única que coneixia per haver format una família unida i estable. Planejaven la seva vida junts sense pensar gaire a llarg termini però sabien que cap dels dos era capaç de fugir d’aquesta zona de confort.
Aquesta conversa em va fer pensar que en segons quins temes no sembla que estiguem al segle XXI. És com si estiguéssim allunyats d’aquesta modernitat que tots fem veure que portem inscrita a la cara i penséssim que sense una persona al nostre costat que ens recolzi, ens ajudi i ens faci tirar endavant, ja no som capaços de res. Som incomplets.
La societat encara transmet aquests valors. Encara hi ha gent que pensa que si estàs sol, ets incomplet i quan s’adonen que és la teva decisió, per voluntat pròpia, encara et miren més malament. Com si no entenguessin res. Però això sí, som la generació de la modernitat. Per algunes coses sí però en altres encara hem d’avançar molt.
Hi ha persones que tot i no coincidir plenament en totes les decisions que prenen amb la seva parella, eviten els conflictes i s’enfronten a les dificultats amb un somriure immaculat d’orella a orella. Callen, es mosseguen la llengua i fan tot el possible per no tenir discussions. Per aconseguir una estabilitat i no provocar que l’altre persona s’enfadi.
Viuen amb una línia estable, llarga i on no hi volen veure el final. Busquen persones estables, lineals i que els aportin tranquil·litat. Que no els donin cap mal de cap. Però els problemes i les dificultats no desapareixen per molt que les apartis de la teva zona de confort. Segueixen aquí i si no els prestés atenció ni t’hi enfrontes, arribarà un dia que la pilota de billar s’haurà fet de bàsquet i potser, en aquest moment, ja no podràs fer-hi res.
Apropar-se a la felicitat no s’aconsegueix posant-se els problemes a l’esquena i vivint sense pensar si el que estàs fent és verdaderament la teva manera de viure. Només et sentiràs bé amb tu mateix quan facis el que realment vols fer i deixis de donar importància al que volen els altres per tu. Quan t’enfrontis a la vida. Quan busquis solucions. Quan et sentis lliure.
