RES
Res, no és res, no ha passat res,
és només la vida que corre, vola,
el temps s’esvaeix com l’alè d’un bes,
I ens porta a caprici com pedra que roda.
Ara és el vent que xiula, crida,
més tard el so que va naixent.
S’acosta la pluja, també és vida
i d’un no res surten ànima i sentiment.
No passa res, és l’estiu que puntual arriba,
com en no res comença l’hivern,
és passar sense comptar la vida,
és ignorar el que ja s’entén.
No és res, una paraula, un somriure,
més és molt, per qui el rep, un gran bé
ajuda en l’ensopegada que per viure
pots tenir en un camí que no és planer.
Per res ningú es despulla
de l’orgull, ni dona amb suavitat la mà,
mirant indiferent si cau la fulla,
sense preguntar-nos si la podíem ajudar.
Entendre que aquest res, és la paraula,
justa, noble, d’una estada al món,
és no voler ignorar qui envia l’alba
ni qui fa caure la neu ni qui la fon.
Què poca cosa som! Tanta follia
per tot el que deixarem,
en un no res i qualsevol dia,
en res, en pols ens quedarem.
No som res ! direm en darrera hora,
quan tot el nostre món ja ha finit,
en viure una vida i en el pas d’una ona
retrobarem la grandesa de l’esperit.
