Benvolgut senyor Nicolau d’Olwer,
Porto setmanes barallant-me amb vós. Entenguem-nos, vull dir llegint els vostres llibres i les cartes que han anat editant-se després de la vostra mort, visitant els arxius de l´IEC i de Montserrat, intentant entendre-us, la vostra manera de pensar, la vostra trajectòria política, el vostre compromís amb Catalunya. Sou, lamento dir-vos-ho, l’honorable més intrigant de tots als qui he escrit aquestes cartes a la pàtria perduda.
Qui s’amaga darrera d’aquell home que en Pla va dir que tenia “el do del punt just”?, com afrontar el personatge que Guansé va descriure com “aspecte entre el gentleman, l’artista i el clerc, alguna cosa de tot això combinat en el caràcter, la seva corbateta en temps de persecucions fou adoptada com un símbol d’insubornable catalanitat”?. Un dandi diletant o un intel•lectual conscienciat? Un àcid gentilhome, com el vostre més recent biògraf us ha definit, o un humanista revolucionari, com va qualificar-vos el vostre secretari quan fóreu Ministre d’Economia, en Domènec de Bellmunt? El President del Servei d’Estudis Militars, que instruïa el futur Exèrcit de la Catalunya independent o un dels tres Ministres espanyols que 72 hores després de la proclamació de la República Catalana vau negociar-ne la transformació en Generalitat? L’erudit de la literatura medieval i de l´Abelard o el periodista abrandat, polèmic i catalanista de La Publicitat? El company i amic de Bofill i Rovira dels anys de l’Acció Catalana de la Catalunya endins o el “nostre” home a Madrid, sempre disposat a acceptar tots els càrrecs que van anar oferint-vos, Ministre, Diputat i Governador del Banc d’Espanya?. El pensador apassionat o el fred executor de la política?
Les úniques notes biogràfiques escrites per vós, diguem-ne així, són els “capítols esparsos d’un llibre de memòries” que és el vostre Caliu, llibre que primer havia de dir-se Camí sota els xiprers i després Abans de l’oblit, però que finalment optàreu per una paraula més nostàlgica i emocionant, aleshores, el 1958, quan els vostres amics van decidir oferir-vos aquell llibre com un homenatge, tres anys abans de la vostra mort, quan la terra i la cultura per la qual havíeu estat treballant tota la vida ja només es reduïa a la negra boira de la derrota.
És a Caliu on doneu algunes –poques- respostes. La primera: “Si vaig entrar a la política activa de Catalunya i de retop, més tard, a la política espanyola, va ésser convençut que només amb la llibertat política podria la nostra terra assegurar-se la persistència i l’expandiment de la seva cultura, que tinc per l’essència de la seva personalitat. Tanmateix, la vida intel•lectual sempre m’ha atret més que no pas l’activitat política,…”. La segona: “Som a l’exili perquè volíem afermar la personalitat històrica del nostre poble i maldàvem per tal que es regís en forma democràtica, sota el signe de la llibertat i de la justícia social.” I la tercera: “Una llengua i una bandera elles totes soles no fan un poble. Sense l’esperit nacional –és a dir, el sentiment solidari, el desig de convivència, l’anhel de realitzacions comunes- la llengua és només un vehicle de picabaralles i la bandera un element decoratiu. Si això ens arribés, Catalunya ja no fóra sinó un record a les planes de la història i un nom damunt les cartes cartogràfiques”.
Sí, en aquell llibre, que quan es va poder publicar a Catalunya, encara sota el règim del dictador, van suprimir-se els capítols dedicats a Layret, Macià i Companys, s’hi amaguen algunes claus per començar a entrar en el vostre pensament: el liberalisme polític, l’humanisme i la justícia social, la participació en les lluites polítiques del vostre temps gairebé com un imperatiu inevitable, el sentit del deure, el trist lament pel fracàs dels esforços fets per tota una generació. Hom conclou que devíeu estar tan interessat en l’ètica de la política com en la política de l’ètica, i d’atorgar-li al concepte “ciutadà” la més republicana de les exigències. Incompatible amb totes les modalitats de populisme, i amb qualsevol operació tàctica que impliqués concessions ideològiques. Estimat senyor Nicolau d´Olwer, atrapat per un profund sentit del deure tant vers la pàtria com vers la vostra consciència intel•lectual, vau trobar-vos en un laberint sense sortida en els dos. La mateixa tria de personatges que estudieu (a part dels polítics, Rubió, Verdaguer, Crexells, Alexandre Plana, Fabra o en Clascar, aquell clergue extraordinari que va néixer al meu poble, a Santa Coloma de Farners), ja donen la pista dels vostres interessos, dels vostres mestres i amics, de la vostra tenaç lluita pel redreçament d’una cultura i una història d’un país mil•lenari.
Però no és ben bé cert que tot el que puguem saber de vós ho hàgim de llegir a Caliu. Han quedat, per fortuna, les vostres cartes. I un llibre que m’ha obert els ulls al vostre món: El pont de la mar blava.
“Diuen els geòlegs que, en èpoques remotes, una mena de passera, sobreeixint de les aigües, migpartia la Mediterrània en dos llacs, el de ponent i el de llevant. De Calàbria a Tunis, per un pont de roca viva, les espècies animals anaren i vingueren d’Europa a l’Àfrica; a l’home, però, tocatardà com és, li ha calgut servir-se del pont líquid. Alguna raó hi ha que la mateixa paraula designi el pont, en llatí, i la mar, en grec. Aquest pont de la mar, blava espinada, mediterrània, vols que el passem i traspassem lector? No et desplaurà. De Gerba fins a Malta ens voltaran ombres amigues. Sota d’un cel ardent, menjarem dàtils i taronges.”
Sí, benvolgut senyor Nicolau, sí, passem-la i traspassem-la junts!, aquest pont de la mar blava, migpartit per tantes batalles intel•lectuals i tants fracassos polítics, i que ens voltin ombres amigues, els vells fantasmes de la cultura catalana, i que sota un cel ardent, el més ardent possible, d’un roig encès i d’un groc de rosa de tija llarga, somniem en la pàtria que va ser un dia, la nació dels navegants que conqueriren la Mediterrània i que imposaren la llengua i la bandera i el dret nostres fins i tot als peixos que s’atrevien a creuar-se amb l’estol de les galeres dels nostres almogàvers i celebrem-ho, honorable senyor, celebrem-ho menjant dàtils i taronges, i bevem i brindem junts per aquest darrer viatge per la vostra biografia. Som-hi, finalment, endavant, recorrem la vostra vida!
Vau néixer a la plaça de Sant Miquel, al cor de la ciutat, el 20 gener de 1888. El vostre pare, Notari molt conegut a Barcelona, va morir just en acabar vós els estudis de Dret, als vint-i-dos anys; la mare, Anna Olwer, d’ascendència britànica, l’amor més gran de la vostra vida, fou la personalitat forjadora del vostre caràcter, una presència intensa i fascinadora, elegant, culta, sofisticada, que passava temporades en els balnearis de tot Europa, i que vós simplement vau adorar.
Un fill de casa bona, doncs, amb tota una ciutat temptadora al voltant. Ah, qui fos capaç de retratar la vostra joventut! És aleshores que és produeix una de les vostres paradoxes vitals: per un costat, l´ homme du monde, un dandi de l’elegància, que practicava l’equitació pels camins de Vallvidrera i l’esgrima en el gimnàs de moda del moment, “élégant et à la page, très gourmand de sucre et très sensible à la musique”, com confessaríeu a la vostra gran amiga, Hermínia Grau; per l’altra, l’estudiant de Dret, el jove que desperta a una llengua i una cultura, l’amic de Valls i Taberner, de Ramon d’Abadal, de Reventós i de Carner, a qui tots us diuen “Nic”. I de Bosch i Gimpera i de Gaziel. Amb el primer, es conserven cartes d´ell mig escrites en grec i d’altres enviades des de Rússia, a nom d’un “il•lustre Nicolau Nikolaiev”; amb el segon, la correspondència és encara més divertida, Gaziel firma la majoria dels seus papers com “la bruixa gaziela”, no en va els dos organitzàveu autèntics aquelarres a la casa de Duran i Sempere.
Anys d’una joventut viscuda al mil•límetre, beguda d’un glop, però de la que vau sortir-ne com el primer que publicava la història de la nostra literatura en català o en un dels membres més joves de l´Institut d’Estudis Catalans.
“El matí que arribàvem a Tunis, a banda i banda del canal per on el nostre vaixell avançava a poc a poc amb el ritme de l’hèlix, les aigües del llac oferien una coloració inesperada: blaves, d’un blau fosc, mirall del cel llunyà, net i densíssim; clapejades de rosa, però, dels centenars de flamencs que s’hi rabejaven. Adés, amb silueta d’estampa japonesa, alçaven el vol; adés s’abatien fixant els ulls en els peixos i pinçant-los amb llur bec feixuc”.
En l’estada a Tunis la Blanca us centreu en dos personatges: Ramon Llull, que cercà la controvèrsia amb els savis musulmans i els prometia que “si les raons de la llei d’ells trobava que eren més poderoses que les raons dels cristians, es convertiria a la religió llur”; i Fra Anselm Turmeda, que es va convertir a l’Islam amb el nom d’Abdàllah At-Tarjumàn i va ser enterrat a Tunis mateix, a la placeta on acaba el suk dels basers i que tanta gràcia us va fer.
Sobta al lector d´El pont de la mar blava la facilitat amb la que combineu Homer i Ovidi amb Muntaner o Desclot, Barca i Escipió amb Pere el Gran o la reina Constança. Una meditació serena i enriquidora de la vida, les grandeses i les misèries de l’ésser humà Hi ha com una intimitat de vellut amb el passat més remot, amb el bell i extraordinari pacte de sang entre la Mediterrània i els catalans. Vau ser capaç, no només en aquesta obra, sinó en tantes d’altres (Expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental”, “Paisatges de la nostra història”, “La lliçó de la dictadura”) en transformar el coneixement en cultura. I tanmateix, podríeu haver estat com tants d’altres, un excel•lent investigador i un pensador íntegre i ètic, però un mal escriptor. En canvi, tenim la sort que utilitzéssiu una prosa poètica estilitzada, harmònica, neta, gairebé una suite amorosa a la nostra mar brava, però rotundament antisentimental. I així va resultar aquest gran llibre de viatge noucentista. Per això us podem llegir avui encara.
Anys d’estudi i de política. Afiliat a la Lliga, lideraríeu el grup que, fastiguejat de tantes renúncies i claudicacions, se’n separà per formar l’Acció Catalana. Vau ser vós potser qui va escriure: “Ens cal una catalanitat passional, substantiva”, o bé “Afirmem el nostre dret moral a la lliure determinació enfront d’un Estat, de dalt a baix anticatalà” o encara “L’embadocament, la modèstia, la humilitat nacional, heus aquí el pecat secular de Catalunya contra el qual hem de lluitar “? Sí, calia recuperar el nostre esperit nacional i aquella Lliga Regionalista ja no era l’eina útil que havia estat amb Prat de la Riba. Escollit regidor a l’ajuntament, la Dictadura de Primo provocà el primer dels vostres exilis. N’accentuà el vostre compromís. Conscient que el nostre problema era de pròpia determinació, no dubtareu a donar el vostre suport a iniciatives com la del Servei d’Estudis Militars, que edità un Manual de l’Exèrcit Català, i de Palestra, on van agrupar-se alguns dels catalanistes més radicals del moment. Però de nou, el desembre de 1930, vau haver de tornar a Franca, fugint d’un país que no sabia que estava a punt de viure l’arribada de les llibertats.
“Embriaguesa de llum i de color, el Gran Port de Malta forma tot ell, damunt terra i damunt l’aigua, amb les seves quatre ciutats, un sol aglomerat urbà. Dotzenes de bacs a vapor, centenars de gòndoles encolorainades, primes, llargues i de proa esvelta, van i vénen d’unes barriades a les altres, i dels vaixells als molls. Bell espectacle, quan els rems, xipollejant l’aigua densament blava de migdia, alcen espurnes de sol;més bell encara quan al vespre, de dalt estant del mirador Barracca, ens semblaran lluernes corrent esbojarrades per un camp d’estrelles…”
I va arribar la República, aquella embriaguesa de llum i de color, de dia, de lluernes corrent esbojarrades per un camp d’estrelles, de nit. El pacte de Sant Sebastià us havia situat en una posició immillorable (Ministre a l’ombra), però l’estrepitós i abismal fracàs del vostre partit –Acció Catalana- en les eleccions del 12 d’abril, semblava haver dinamitat qualsevol futur polític. Ni vós, ni Bofill, ni Rovira, no vau voler incloure cinc miserables llocs en la vostra candidatura per aquells homes que acabaven de fundar un partit que es deia Esquerra Republicana de Catalunya. La llegenda atribueix a Bofill i Mates la frase següent: “Com podem pactar amb gent que no sap escriure i fa faltes d’ortografia?” . Un error d’estratègia que despenjava per sempre l’alternativa purament liberal i catalanista del mapa polític català. Macià va emergir com l’home de la dignitat i del patriotisme, agrupant sensibilitats molt diverses. Els catalans, cansats de la Dictadura de Primo, van saber veure en ell el símbol amb el que retrobar-se amb les llibertats.
Però el President de la República Catalana va ratificar-vos i Alcalá Zamora va nomenar-vos Ministre d’Economia. Tots els esdeveniments d’aquelles hores eren com cosir un gran punta de coixí amb guants de boxa. La República era una operació d’alt risc. Fins el punt que Espanya va aturar la respiració: el món començava a preguntar-se què era aquella República que havia aparegut de nou a la Mediterrània. El 17 d’abril, arribàveu a Barcelona, amb avió, juntament amb Marcel•lí Domingo i Fernando de los Ríos i tot seguit us tancàveu a Palau amb el President de la República Catalana i alguns dels seus Consellers. En acabar, Macià ja no presidia una república sinó una Generalitat.
Què va passar aquelles hores? Quina va ser la discussió? Qui va cedir? Qui va proposar el nom de Generalitat? Vós? Va ser Rovira? O el mateix de los Ríos? Ha estat lamentable, i he de fer-vos-en retret, que ningú no ho hagi aclarit. Però us prego que si em podeu donar notícies ho feu, m’agradaria reconstruir aquells 4 dies d’independència.
Aquell gest va acabar jugant en contra vostra. El vostre diari, La Publicitat, va haver de sortir a defensar-vos. Sempre més va planar la idea que s’havia retallat una part del somni. Avui sabem que es podria haver resistit la pressió, però no és legítim jutjar-ho des d’aquest punt de vista. Aleshores va prevaldre la idea del pacte amb Espanya, de fer honor a allò acordat a Sant Sebastià, de donar-se una oportunitat per construir junts un futur en democràcia. Feia tants anys de Monarquia borbònica!. L’Estatut ja resoldria el plet català. Però l´Estatut va ser convenientment retallat a Madrid i aviat va fer-se evident que Espanya no permetria decidir a Catalunya, lliurement, el marc del seu autogovern.
I tanmateix, no era tot tan fràgil, encara?. I així, passat el bienni negre, vau rebre una trucada: “El dilluns , a primers de març, mentre estic fent la meva classe de la llengua llatina medieval, Azana em telefona a l´Universitat per assumir el càrrec de Governador del Banc d’Espanya”. També vau acceptar aquella nova posició. Amb tots els respectes, deu haver estat la primera vegada a la història que un hel•lenista i erudit presideix aquella institució.
“Delenda Carthago!”. La sentència del vell Cató fou acomplida. Arrassada la ciutat de Dido pels fills de la ciutat d´Eneas, no en romangué pedra damunt pedra. Les cases i els palaus, els temps de Molok sanguinari i de Tanit, que es complaïa en sacrificis de nou nats, el port d´on els vaixells entraven i sortien, rics del monopoli de l’estany, exploradors de mars desconegudes; els mercats on les caravanes duien el vori i el banús de l’Àfrica misteriosa; aquella assemblea on dominà l’eloqüència, l’aforisme i el geni militar dels Barca… tot desaparegué sistemàticament destruït pels legionaris d´Escipió”
No deixa de ser una característica del dandisme: l’emoció d’estar en minoria, el magnetisme de la idea de decadència, l’atracció pel fracàs. Com diu Cocteau: “L’estètica del fracàs és l’única duradora. Qui no entén el fracàs està perdut”.
Vós vau entendre’l perfectament, el fracàs. De tots els epistolaris que es conserven (amb Hermínia Grau, amb Bofill i Mates, amb Valls i Taberner, amb Joan Coromines, etc.) el que més m’atrau és el que vau mantenir amb Ferran Cuito, col•laborador vostre en els anys de la direcció del Ministeri d’Economia, gendre d’Amadeu Hurtado, exiliat, com vós, a França.
Perduda la guerra, de nou tornàveu a l’exili, després dels anys de la Dictadura de Primo. El vostre fou un dels més penosos exilis, car fóreu detingut en dues ocasiones: la primera us va portar a la presó de Cuset, del 18 de juliol de 1940 al 25 gener 1941 (i no cal que us recordi que el President Companys fou afusellat justament durant aquelles dates); la segona, el 4 de febrer de 1944, incomunicat durant 45 dies. En l’intermedi, confinat a un poble d’alta muntanya.
La vostra trajectòria política us feia enormement atractiu per les bèsties franquistes. No se’n van sortir per molt poc. Joan Peiró no tindria tanta sort. Ni Julián Zugazagoitia. Ni, per descomptat, el President Companys a qui dediqueu un sentit article a Caliu: teniu raó, sí, van assassinar el President de Catalunya.
Sorprenentment, però, aquella inactivitat va fer-vos enfebrar de nou pels vostres estudis, postergats massa anys per la lluita política. Reprenguéreu l´Abelard i tants i tants projectes aparcats. Les cartes a Cuito, que ben escrites!, en donen testimoni. Però més enllà d’aquest renaixement intel•lectual, s’hi amaga la cara descoberta del fracàs i la derrota d’una generació a la que tot el que havia intentat construir fou abatut. En vós i en el vostre partit, que tant m’estimo, és on es dóna la més severa destrucció que va causar el franquisme: els liberals catalans. Nacionalistes purs, irònics, amants de l’ordre i la disciplina, enteses com a formes últimes d’una bona educació i d’una cultura nacional, aliadòfils, defensors del laïcisme, subjugats per l’alta cultura. “No serà humanista que no sigui savi i apassionat, coneixedor i desvetllador de l’home, del que és essencial i específic de l’home: el cap i el cor, l’enteniment i la passió”. Això dèieu en el vostre primer llibrer, Comentaris (1915.1917); aquest humanisme liberal, i catalanista, és el que va desaparèixer.
Ministre sense cartera del govern Giral a l’exili el 1945 i ambaixador a Mèxic de la República del 1946 al 1950, us casaríeu amb Palma Guillén, amb qui compartiríeu uns anys de felicitat i d’estudi, fins la vostra mort, la nit de Nadal de 1961.
“Viatjant, amb la Crònica d’en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana? El tema és prou atraient i burxa massa endins, arribant, al moll de l’os de la nostra ruïna, perquè hom sàpiga estar-se’n. L’enemic és vençut, vençut cada dia; i darrera els nostres estols i les nostres companyies d’almogàvers, que planten llur senyera per les terres de llevant i la defensen bravament contra tothom, el nostre comerç prospera i el nostre Consolat de Mar és el dret comú de la Mediterrània. I tanmateix… Tanmateix aquest imperi no és un imperi. No ho és perquè li manca una estructura política”.
Així s’acaba un viatge extraordinari, benvolgut senyor Nicolau, que havíeu començat amb un vers de Costa i Llobera: “i plau-me omplir la quietud obscura de mon cor, amb la triple majestat de la història, de l’art i la natura”. No podia ser altrament sinó analitzant el fracàs de la nostra història, aleshores i avui, la manca d’una estructura política. Però no, no és cert que només parléssiu al vent o en el desert, com afirmeu, amb el vostre clàssic pessimisme estoic, a Caliu. No cal justificar-se, no podíeu fer una altra cosa. Va ser una bellíssima batalla per la cultura, la vostra.
Quan Josep Maria Batista i Roca va enviar-vos el 1932 una carta donant-se de baixa d’Acció Catalana pel que ell considerava un allunyament de les tesis separatistes, vós vau apuntar al marge dret del paper, a mà, en vermell: “La meva posició respecte al separatisme ha estat la mateixa. Per mi ni el separatisme ni el no separatisme són cap fi: són únicament un mitjà. El fi és la llibertat i la cultura del poble”. Potser com cal altra, aquesta frase resumeix molt bé qui vau ser. I jo no puc sinó reconèixer-vos-ho: sí, va ser una bellíssima batalla per la pàtria, la vostra, benvolgut senyor Nicolau d’Olwer.
Ben atentament,
