Benvolgut senyor de Pinós,
He rebut fa uns dies una carta vostra, que m’apresso a respondre. No tinc el gust de conèixer-vos personalment. Les escasses notícies de Pinós que he aconseguit trobar em porten a un petit poble en el centre de Catalunya, en la comarca de les mil masies. No sé perquè però us imagino descendent dels senyors del castell de Vallmanya, o potser dels de la torre de guaita d´Ardévol, i segur que el general Tristany, baró d´Altet, comte d´Avinyó, i marqués de la casa Tristany, un dels caps militars carlins més importants del país, que arribà a capità general del Catalunya, deu ser un llunyà avantpassat vostre. En qualsevol cas, us asseguro que em recordeu terriblement al nostre vell amic, el senyor de Montaigne.
Com sabeu, als 38 anys va recloure’s al seu castell, per dedicar-se a l’estudi i la lectura, fent-se condicionar una habitació de la segona planta de la torre situada just a sobre de l’entrada a la seva maison forte. Allà es tancava cada dia, entre els seus mil cinc-cents llibres, amb un escriptori i una cadira. Va fer tapiar una xemeneia per evitar els corrents d’aire i que la pols fes malbé els seus incunables. Al sostre, amb dos bigues mestres i quaranta-vuit travesseres, pintades de blanc, hi va anar escrivint, en negre, sentències gregues i llatines, la majoria dedicades a l’escepticisme i al saludable art de l’exercici del dubte, rebutjant tota certesa racional, tota pretensió de respostes categòriques, tota veritat absoluta. Sembla que dues importants inscripcions han desaparegut: una, escrita en francès, que va arribar a ser considerada la posició intel•lectual de l’autor, “Que sais-je?”; la segona, una sentència grega, que es podria traduir com “suspenc el meu judici i espero a saber-ne més”.
Per això, estimat senyor de Pinós, m’ha estranyat certes afirmacions categòriques de la vostra lletra. Ens trobem políticament a les antípodes? Jo em trobo a les antípodes de qui no vol la independència pel meu país, però mai de qui no hi renuncia.
Us poso un exemple. Mentre buscava desesperadament per internet alguna cita amb la que continuar semblant tan pedant com fins ara –cada vegada és més difícil- vaig topar-me amb una frase d’impacte. Es veu que va dir-la la senyora Joana Ortega, d´Unió Democràtica, en una entrevista que van fer-li a Tribuna Catalana recentment.
A la pregunta: “votaria sí en un referèndum per a la independència de Catalunya”, que jo hauria jurat sempre que és una pregunta ben senzilla i que em pensava que es podia contestar fàcilment amb un sí o un no, la Sra. Ortega, en el clàssic matusser exercici de dribbling dialèctic, va deixar anar el següent: “Jo no sóc independentista, però defenso la plena sobirania de Catalunya” Vós sou capaç de desxifrar-ho? Com es pot defensar la plena sobirania de Catalunya, no la mig plena o la quasi plena, sinó la plena, repeteixo, i no ser independentista? Francament, ni el nostre admirat Chesterton no sabria donar una resposta a una paradoxa com aquesta.
La veritat és que és el joc de l´scrabble català que practiquen amb tan entusiasme la nostra classe política és molt cansat. Moltíssim. Ningú no té perquè sentir-se independentista, és clar que no. Em sembla molt legítim que hi hagi qui vulgui continuar sent espanyol en totes les estranyes fórmules que es vulguin, autonomia, confederalisme, centralisme i les que es vagin inventat a Espanya en el futur. Cap problema, s’han provat ja quasi totes, a la península, i sempre amb el mateix resultat, any rere any, dècada rere dècada, segle rere segle. Si us hi fixeu, l’única solució que no hem provat fins ara és la de la independència. Quan algú va dir que l’home era l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra no es podia referir pas a un català. Nosaltres hi ensopeguem unes tres dotzenes de vegades –de mitja-.
Per tant, estimat amic, no ho fem tot tan enrevessat, perquè acabarem ben marejats. Sí o no. Si es vol la sobirania plena de Catalunya, sí; i si no es vol, no. I tan tranquils i a prendre la fresca i a fer-la seguir petant. No passa res. Tothom pot defensar pel seu país, sigui Catalunya o Espanya, el que li doni la gana. Però si seguim així, a més de mal de cap, acabarem amb els nervis destrossats. A sobre de ser espanyols, malalts. Horrible.
Sincerament, el mínim que podem demanar-nos és aquesta claredat, que no suposa imposar res a ningú sinó aconseguir que no acabem de perdre el sentit de les paraules. Sí o no. Crec que vós i jo som en el costat del sí. Una altra cosa és el quan i l’estratègia per assolir la independència. I aquí vós i jo discrepem, em temo.
Podria al•legar moltes belles paraules, podria presentar-vos molts arguments, podria recórrer als ideals de tants que han mort sense veure la fi d’aquesta iniquitat. Però em limitaré a donar-vos dues xifres: 37 contra 41. Aquests són els números dels que estan a favor i dels que estan en contra de la independència de Catalunya, segons les últimes enquestes disponibles. 37 contra 41. Us sembla una diferència important? Us sembla una diferència contra la que no es pot lluitar? Us sembla que hem de renunciar, una altra generació més, a no veure l’alba de la llibertat del nostre poble amb els nostres ulls?
Jo ja em faig gran, benvolgut de Pinós, i a pesar del meu pessimisme tan germà del vostre i del meu escepticisme que us supera a vós i al de Montaigne plegats, cada dia em sento portat cap a la riba de la intransigència més feréstega. No vull renunciar a pensar que la independència és possible demà al matí a l’hora d’esmorzar –i si és possible amb un bon croissant i un te fumejant al costat, amb un nuvolet de llet- . I permeteu-me que us corregeixi: jo no vull projectar la il•lusió de la independència a ningú, senzillament perquè per mi no és una il•lusió, és una realitat plausible que es pot guanyar –o perdre-, però que es pot jugar, que és raonable jugar-la. Ara bé, perquè la partida comenci, només hi ha una via: mantenir-se ferms en una exigència que no admet cap passa enrere.
Per sortir d’una gàbia només hi ha solució: obrir la porta. Ens ha passat com aquella història del petit elefant lligat amb unes cadenes a un pal. Quan era un cadell, no podia pas trencar-les; però es va anar fent gran, cada cop més gran, immensament gran, i li hauria estat suficient una petita estrebada per alliberar-se’n. Però l’elefant només recordava que quan era petit no podia escapar-se i ni ho intentava. Pobra bèstia, morí enganxada al pal, corcada per un futur sense esperança. Sí, benvolgut de Pinós, és tot tan senzill com el Yes, we can. Una estrebada, i ja som fora. Només depèn de nosaltres i de sumar un 14% més als que ara ja volen la independència.
Celebro que confieu que amb Mas Catalunya no retrocedirà. Però, la pregunta no és aquesta, la pregunta és la contrària: avançarà? Serem més a prop de la llibertat d’aquí 4 anys o estarem més o menys on som ara? Ho he escrit i per tant us ho puc repetir: no tinc cap dubte que el senyor Artur Mas és el millor candidat, el més preparat i el més solvent. I seria un magnífic líder d’una candidatura unitària independentista. Però ara per ara, en la seva llista hi ha gent que és adversària meva, perquè no volen la independència del meu país. Això, estimat amic, m’impedeix, amb molt de greu, de fer-li confiança. He decidit, si és possible, no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.
En la carta que vós m’heu enviat, hi ha, de fet, el dilema en què es trobaran molts votants sobiranistes, dels que volen la sobirania plena de què parla la senyora Ortega, en les futures eleccions. Què fer?, qui votar?
Deu-nos-en guard de donar consells a ningú, i menys a vós. Fidel a les essències del liberalisme, sóc inhàbil a imposar res a ningú, i em revolto contra els que pretenen adoctrinar en base a veritats absolutes. “Que sais-je?”. Aquest tràngol que el passi cada un com pugui, llegint, escoltant música, navegant per internet o escrivint sentències en grec o llatí per les parets de casa. Però si us serveix la meva opinió, jo ja no puc esperar més. He decidit que només m’interessa la independència del meu país i que la resta és accessori. M’agradaria somniar que el 37% dels que han manifestat votar sí pensen com jo. En la meva vida anterior d´executiu, n´hauria dit fixar prioritats. Lamento molt si per culpa meva no evito més tripartits, o si sóc un irresponsable, o si ja directament s’ensorra el món, però lamentaria molt més encara que, per culpa meva, no aconseguíssim veure la llibertat de la pàtria. Amb els nostres ulls, els vostres i els meus, i no pas els dels nostres fills o néts. Ells menaran la seva lluita, nosaltres, la nostra, tal i com els nostres pares van fer el que van poder durant el franquisme i aquella transició en blanc i negre i gorres de plat de militars. I si tenim una mínima possibilitat, vull haver-li pogut donar tot el meu suport. Sí, com a Azincourt, vull poder dir que jo hi era al seu costat, quan el meu poble va segar les cadenes.
Benvolgut senyor de Pinós, confio no haver-vos avorrit i espero amb delit una nova carta vostra.
Afectuosament,
Quim Torra
