Benvolgut senyor de Pinós,
Quant de temps! Quantes coses han passat al nostre país! Vós em parleu en la vostra darrera carta d’Estrasburg, i jo m’adono que la meva última era escrita encara en el règim anterior, el del tripartit. O tempora, o mores! Sembla que aquest país no es mogui, però a vegades quan tu hi arribes, ell ja se n’ha anat.
No em felicitéssiu pas a mi, és a en Jordi Cortada a qui heu d’adreçar-vos. Jo m’he limitat a acompanyar-lo en aquesta iniciativa que, vós ho sabeu, no pretén pas salvar cap Estatut, sinó defensar els quatre drets que com a catalans encara ens queden. Entre ells, el d’un judici equitatiu.
Estimat amic, aquesta lletra no pot ser massa política, perquè vinc observant un règim de silenci estricte sobre el govern del president Mas. Cent dies. Aleshores, us ho prometo, rebreu la meva carta amb les meves opinions.
Però no temeu, Catalunya és pròdiga en emocions fortes. La darrera ha estat la concessió del premi Ramon Llull a la senyora Núria (i que em perdoni l’accent) Amat.
I que malament que escriuen els escriptors catalans, no trobeu? Tota aquesta colla d’arreplegats, desenes d’escriptors que malviuen en mig de la misèria i les quatre molles del mercat literari en català, senzillament perquè només escriuen en la seva llengua, que dolents que són, que malament que escriuen, per l’amor de Déu. Ha calgut que la senyora Núria Amat escrivís, després de 60 anys, la seva primera novel.la en català perquè s’endugués el Ramon Llull i 90.000€ de l’ala que és com 90.000 vegades més del que guanyaran mai moltes d’aquelles desferres que vénen escrivint en la llengua de Llull, precisament. Pim pam i, alehop, 90.000€. Així de fàcil. Ves,bada.
I els bilingües i cosmopolites em replicaran: i que hi ha res de dolent de guanyar un premi literari en català encara que es sigui un escriptor espanyol? I la resposta és depèn. Depèn de si has titllat de nazis als qui intenten que el català no desaparegui i depèn de si t’has passat tota la vida criticant els premis literaris per acabar-te presentant al més ben dotat de les lletres catalanes.
Una resposta possible per entendre l’actitud de la senyora Amat és la via Fernández Bozal. La consellera de Justícia va declarar que els principis i els valors és millors desar-los al calaix, que qui paga mana, i que aquí tot depèn de qui estén els xecs, per adoptar un punt de vista o un altre. Des d’aquesta perspectiva, el relativisme de la senyora Amat, més que líquid, gasós, és plenament acceptable.
Però és massa fàcil, ha d’haver-hi alguna explicació més profunda per entendre el pas de la senyora Amat. Jo prefereixo imaginar-me-la publicant en espanyol però escrivint cada nit, d’amagat, en català, la seva autèntica passió que no podia confiar a ningú. Dia rere dia, any rere any. Ha viscut un calvari, una autèntica tortura: espanyola de dia i catalana de nit. I així s’entén com un matí la senyora Amat parlés de què: “Signe d’aquests temps de pestes nacionalistes és que la ideologia domini la llengua fins convertir-la en instrument de credo, tal com el lingüista Victor Klemperer va observar en el seu vigent i molt recomanable llibre ‘La llengua del Tercer Reich'”, però per la nit deuria llegir els apestats Rovira i Virgili, o Manuel de Pedrolo, que eren els seus autèntics referents. Així s’entén que firmés el manifest del Foro Babel, mentre al vespre, a la llum d’una bombeta, s’emocionaria amb la lectura dels llibres d’història de Josep Benet sobre l’intent de genocidi franquista o repassaria els discursos de Joan Solà, sens dubte els causants que es decidís a escriure en català.
Sincerament, aquesta segona resposta, amic Pinós, em sembla la interpretació més plausible. Hi esteu d’acord?
No hi ha com ser un escriptor bilingüe i cosmopolita, a la vida, creiu-me. Tota aquesta faramalla de troglodites provincians que escriuen en català, la llengua dels nazis, a veure si n’aprenen i escriuen millor. La senyora Amat ha marcat el pas a seguir. Ara, per exemple, només falta que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li donin al senyor Francesc de Carreras, per exemple.
Una abraçada
Quim Torra
