Tots coneixem les dificultats de la crisi des de fa temps i també sabem que no ens afecta només a nosaltres, sinó que, com tot avui en dia, és una crisi global. La realitat però és que uns estats varem posar-se mans a l’obra en el primer moment de l’inici de la crisi, com és el cas d’Alemanya i d’altres la varem ignorar fins a límits escandalosos, com és el cas de l’estat espanyol. I si a això i afegim la solidesa econòmica d’uns estats i d’altres, entendrem la realitat actual, quan es manifesta la recuperació d’Alemanya, mentre hi ha d’altres estats com l’espanyol, el portuguès, Irlanda o Grècia, que a contracorrent procuren tapar els forats com poden amb la finalitat d’aconseguir la cohesió social i econòmica interna i el reconeixement financer internacional. I és en aquest escenari que el govern espanyol s’ha posat les piles i ha fet una sèrie de reformes estructurals, com el pacte per la jubilació, mesures sobre la solvència de la banca i caixes, la reducció del salari de funcionaris i d’altres reduccions de costos que, tot apunta que milloren la percepció positiva i el reconeixement dels inversors internacionals i ajuden a apaivagar la crisi del deute sobirà. I més, després de que recentment passés per Madrid, tot i que només durant sis hores, Angela Merkel, manifestant la bona línia de les reformes que ha fet el govern Zapatero, això si invitant-lo a fer-ne més i a no baixar la guàrdia. En un símil universitari, seria com si el professor, Angela Merkel, dóna un aprovat just al mal estudiant, Zapatero, i l’invita a presentar-se el setembre amb la finalitat d’obtenir millor nota. De fet, ha quedat ben clar que la política econòmica ja no es fa a Madrid sinó que la lideren i beneeixen des de Brussel.les i sovint també des de Berlin. Davant la realitat de la situació econòmica, la veritat és que és una bona noticia que Alemanya prengui el toro per les banyes i impulsi l’economia europea. Només un retret i és que aquesta aposta estatal d’Alemanya, convindria que es fes des de Brussel·les, naturalment, amb Alemanya com a capdavantera, però que fos una veritable política econòmica europea i consensuada per tots els vint-i-set estats. Així milloraríem la percepció dels ciutadans europeus respecte les institucions comunitàries i també el món percebria amb més claredat l’existència d’una política econòmica europea i tot plegat donaria més cohesió i més fortalesa a la Unió Europea.
