Estimats lectors: de cara a alguns de vostès he de fer penitència i disculpar-me. A causa de preocupacions familiars i de salut, des de fa un parell de mesos no he contestat els seus comentaris com seria correcte. Almenys per un parell d’ells miraré de corregir aquí una mica extensament aquesta negligència.
L’estudiant David Ferrer preguntava pel maig si l’independentisme català era nacionalista o no, i si a Europa en el futur i viurem més tendències nacionalistes o bé antinacionalistes.
Benvolgut Sr. Ferrer: per respondre a la seva pregunta, primer ens hem de posar d’acord sobre el significat del concepte “nacionalisme”. A Europa en general i molt especialment a Alemanya, “nacionalisme” té una connotació molt negativa, perquè se l’identifica amb els excessos xenòfobs de les dictadures feixistes i comunistes. Nosaltres, els catalans, degut a llargues i amargues experiències, hem hagut d’aprendre a distingir entre el nacionalisme “agressiu” i el “defensiu”, tenint en compte que el segon només sorgeix sempre com a resposta contra el primer. En conseqüència la resposta correcta a la seva pregunta és: sí, l’independentisme català és “nacionalista defensiu” com ho eren Mandela, Gandhi, de Valera, Lumumba i altres figures històriques semblants.
Mentre el nacionalisme agressiu oprimeix altres pobles de moltes maneres, més obertament o més subrepticiament, el defensiu té només com a fita lluitar contra les conseqüències d’aquesta opressió, sense pagar, però , amb la mateixa moneda. En el cas de Catalunya, el nacionalisme espanyol tracta de malvats nacionalistes aquells catalans que es rebel·len contra el continuat asfixiament cultural i financer de la seva terra i a causa de la política dels governs centrals espanyols creuen no tenir altra sortida que separar-se d’Espanya, i després en pla d’igualtat arribar a una col·laboració amb Espanya que sigui beneficiosa per les dues parts.
De xenofòbia també n’hi ha a Catalunya (com a tot arreu, malauradament) però només en una minoria molt petita. Catalunya és des de sempre un gresol on s’han fos tots els pobles que al llarg dels segles l’han atravessat o s’hi han quedat i sempre s’ha aconseguit que la convivència entre tots fos pacífica i harmònica.
El nostre president legìtim Carles Puigdemont va ser invitat fa pocs mesos a contestar a Hamburg les preguntes de gent interessada, i quan algú li va preguntar si ell era nacionalista, va fer referéncia a la diferència citada abans sobre el concepte de nacionalisme, i va afegir que l’exigència d’unitat dels estats-nació tradicionals era ara ja obsoleta i que el futur pertanyia al reconeixement de la diversitat i d’igualtat de drets de tots els pobles i cultures, amb tots els canvis pacífics que això comporti dins d’ Europa.
La resposta a la segona part de la seva pregunta, al meu parer només pot ser: en el futur a tot arreu a Europa on un grup de la població se senti oprimit, tractat injustament o menyspreat i vegi tancades totes les portes per una solució democrática i pacífica ( i això pot passar als Balcans, però no sols allà) sorgirà un moviment que hi lluiti en contra. Si d’això se’n dirà “nacionalista” (per voler-se separar) o “anatinacionalista (per voler-se defensar del nacionalisme que l’oprimeix) serà una quetió de definicions.
M’alegraria si la meva resposta, malgrat el retard, encara li pugués ser d’utilitat.
Un anònim senyor “R” (que sempre troba espantosos els meus articles i les meves opinions) va escriure pel març, que els independentistes “s’adonaran algun dia que han estat enredats pels Pujols fins Puigdemont i Torra” i que “entre els polítics separatistes n’hi ha que fins hi tot es creuen aquesta ‘merda’”.
A cadascú la seva, senyor “R”. Per milions de catalans, la ‘merda’ és la brutal retallada de l’autonomia constitucional catalana, la sangonera constant de l’economia catalana i els continuats intents de reduir la llengua catalana a un residu folklòric sense cap rellevància. I a tots els que sempre dubten que aquests sentiments siguin els de la majoria de la població catalana només se’ls pot dir: els manaires espanyols saben perfectament que en un referéndum lliure la independéncia de Catalunya assoliria una clara majoria, diguin el que diguin moltes enquestes. I per això, i només per això, el nacionalisme espanyol es nega a permetre una consulta popular així de lliure i ha perseguit venjativament i condemnat arbitràriament (i seguieix fent-ho) tant als responsables del referèndum de l’octubre del 2017 com molts altres independentistes. I aquesta és la insuportable ‘merda’ i no pas altra cosa.
Traducció de l’article en alemany penjat al bloc el 27.06.20. L’enllaç amb l’original és: https://peregraurovira.wordpress.com/2020/06/27/verspaetete-antworten/
