Durant aquests darrers mesos l’esport ha esdevingut una via d’escapament per a moltíssima gent que ha patit la reclusió a casa seva. Aquest tancament de seguretat per a un mateix i per els altres ha esdevingut un repte per la ment. L’ingeni de les famílies s’ha desenvolupat per tal de poder suplir les activitats quotidianes i per pal·liar l’enuig de les quatre parets. Sort que aquesta era tecnològica ha permés una interacció amb l’entorn vedat. Les vídeotrucades, els concerts virtuals, l’entramat de xarxes socials…en definitiva amb un ventall de possibilitats que feien difícil avorrir-se. No cal dir que els amants dels llibres han pogut retrobar-se amb totes aquelles lectures que s’acumulaven a la tauleta de nit.
Els vídeos de youtube de rutines esportives per dur a terme han vist augmentades per triplicat el seu número de visites, un increment considerable. Jo mateixa he estat espectadora i usuària dels plans d’entrenament de la Patrícia Jordán i del seu Malgrat que a casa, sovint, no disposem del material necessari i adient per aquestes tasques, qualsevol cosa, com una garrafa d’aigua de cinc litres per fer exercicis de bíceps o una tovallola a terra com a estora improvisada han fet l’ús. Val a dir, que jo vaig acabar tirant de manta elèctrica…les meves lumbars demanaven clemència. Aquest panorama de gimnasos tancats i davant la prohibició de sortir a córrer, ha habilitat la nostra llar com una sala d’exercicis. De fet, les llars han esdevingut un “home work-in” en relació al que es coneix con street workout.
L’street workout engloba qualsevol activitat física practicada a l’aire lliure, fent ús del entorn com a eina esportiva. Més enllà de ser una pràctica d’esport, és sobretot un moviment social. Pels volts dels anys vuitanta, les comunitats d’afroamericans es van fer amos dels carrers de Brooklyn i els van convertir en un gimnàs públic i de franc. Com era d’esperar el mobiliari urbà patia freqüents desperfectes que havien de ser reparats per les autoritats competents. Fins ben entrat l’any 2006 no va a començar a calar a fons aquesta nova manera d’entendre l’esport. A més de gaudir de l’espai lliure, públic i gratuït, l’street workout té un afegit realment interessant i és el seu caràcter grupal. La individualitat que el gimnàs suposa, tot i formar part de classes col·lectives, no casa amb la naturalesa d’aquesta pràctica. L’exercici conjunt fa que s’estableixin vincles d’amistat i de camaraderia que omple els carrers de vitalitat i fressa. Malgrat però, aquests mesos la buidor ocupava aquests espais habilitats per a aquesta finalitat.
Les barres de dominades del parc que es troba a prop del carrer Almassora, a prop de les Torres de Serranos i el Pont de Fusta, s’han tornat a omplir gradualment, molts joves, privats de llibertat, han sortit per deixar anar la càrrega d’aquests dies. Aturada en un dels bancs propers, observava atònita les contorsions i paràboles impossibles que executaven sense cap aparent esforç. Una de les noies feia veritables filigranes tot penjada de cap per avall (ai!, ijo destrossada amb quatre abdominals a un matalàs a casa)…
És un goig veure com els parcs, les places i els carrers tornen a recuperar el seu xivarri, el seu moviment, la seva vida. Tot i que la precaució, la por, la reserva i la prudència encara e mantenen responsablement, la vida es torna a obrir pas, el món gira, potser amb un altre caire, però no ha deixat de moure´s. Sovint tenim la ment tan bloquejada, ens sentim tan atrapats, quan les preocupacions no ens deixen gaudir d’una lectura, d’una sèrie o simplement d’una conversa; quan el desànim pesa tant que ens aboquem a una insofrible existència, quan res alleuja aquest pes; és el cos qui ha de venir a rescatar-nos. Sempre es diu que cal exercitar la ment, que és l’exercici indispensable, l’essencial. Però, a vegades, la ment ha donat massa, ha forçat massa, està trencada i esgotada. Llavors cal que el cos entri en acció: es mogui. No cal matxucar els abdominals, podem passejar, ballar, nedar…El cos i la ment funcionen en una simbiosi, no és bo exercitar un en detriment de l’altre, quan es troba l’equilibri, és quan realment és gratificant. La vida és un entrenament, de carrer, cal sortir i esforçar-se sempre una mica més per assolir una fita millor, un rendiment que doni beneficis i sobretot que sigui plaent. Alliberar-nos de les càrregues suposa un esforç, un treball constant, però la constància no fa sinó que donar resultats.
En els vídeos que he estat seguint durant aquest dies, la Patrícia Jordán, diu una frase que, amb la seva simplicitat, ho diu tot “¿Notas que duele? Pues, sigue, eso es bueno, es que estás trabajando” I la vida és això, si notes que fa mal, és que estàs treballant-te.
