“Totes les imatges desapareixeran”.
Amb aquesta frase comença ‘Els anys’, un llibre on Annie Ernaux ens rememora la seva vida a través de petits fragments, de records no esborrats malgrat la volàtil memòria que escull al seu lliure albir què ens quedarà, en el nostre subconscient, de tot allò viscut. La prosa de l’autora és fina i delicada, i sap com transmetre perfectament la nostàlgia d’una vida iniciada en plena segona guerra mundial, amb les seves pors i misèries, però també amb la il·lusió pròpia dels infants i dels temps en què el rellotge no escurçava d’igual manera les hores que quedaven del dia. “Teníem temps per desitjar les coses”, diu Annie Ernaux, il·lustrant així, sense gaire necessitat d’esplaiar-s’hi, com era aquella infància, com eren aquells temps, aquella època.
D’aquesta manera, i en ordre estrictament cronològic, la narració ens condueix per un torrent memorístic que ens evoca, en primer lloc, a la seva infantesa i pre-adolescència, narrant les dificultats econòmiques de la seva família, com les de tantes altres, que l’autora resumeix afirmant que “les dents faltaven en totes les boques” i que, malgrat afegir-hi també l’assistència a una escola de fèrria disciplina, no treien la Il·lusió d’un futur que venia carregat de progrés. Un progrés que prenia forma de medicaments i sanitat, però també de tocadiscos i d’una música que venia de lluny, en un idioma anglès que creien dirigit només a ells, els adolescents, el centre d’un món que tot just començaven a descobrir i que se’ls feia immens i inabastable.
I la joventut, aquell despertar com a individu, que pren consciència del propi cos i del dels demés, que conjuga el verb desitjar en plural mentre oculta, a una societat casta i religiosa, la passió desfermada d’una edat massa jove pel matrimoni i que es reprimeix i es conté pel què diran, perquè, en aquells temps, ”ni la intel·ligència, ni els estudis, ni la bellesa, res no comptava tant com la reputació sexual d’una noia” de cara a un futur matrimoni.
I la maduresa, que aporta una tranquil·litat i una serenitat que valorem menys ara que la tenim, i que ens convida a enyorar els somnis de quan encara en teníem, deixant de somiar en un futur per somiar en un passat que ja no hi és, poblat ara pels altres “jo” que descartàrem, els “jo” nostres del passat que sí van seguir aquells camins ara cobejats.
I l’edat adulta, on l’autora ens recorda com de ràpid va canviar el món amb l’arribada del nou mil·lenni, un canvi d’època que entrava amb por a causa de la tecnologia, en un “efecte 2000” que augurava grans catàstrofes i que, tot i no acomplir els mals auguris, sí que va anar canviant una societat cada vegada més abocada a un consumisme, de productes i temps, de fugacitat i immediatesa, que busca “substituir a marxes forçades els nostres records per simples marcadors d’època”.
Així, amb aquesta magnífica novel·la autobiogràfica, l’autora ens fa un retrat de dècades de vida de la societat d’una època en que passaren de néixer en plena guerra a veure com el món es transformava davant d’una mirada plena d’incertesa i d’il·lusions. I així com aquells coetanis de l’autora poden veure’s reflectits en els canvis que hi descriu, també aquells lectors més joves poden veure en aquesta obra la transformació d’una societat que, maldant per adaptar-se al propi món canviant, mirava de reüll allò que el futur augurava. I l’estil acurat i precís d’Ernaux ens embolcalla i ens fa partícips d’uns sentiments i emocions que, per més dècades de diferencia que hi hagi, segueixen sent els nostres mateixos.
La novel·la autobiogràfica que ha escrit Annie Ernaux ens porta més enllà de la seva vida, ens du a dècades de la història d’Europa, i mentre centra la mirada en la seva visió subjectiva, alhora eixampla el seu propi món per parlar de la societat en conjunt, fent-nos partícips de com tots els canvis succeïts des de mitjans del segle XX han impactat en una societat com la francesa, amb els seus ideals i costums, i també en gran part en la societat europea en general, farcint el retrat de sentiments i emocions. Annie Ernaux ens té acostumats a parlar de la seva vida i, en aquest cas, ha obert el ventall per parlar-nos també de les nostres. I ho ha fet amb l’estil elegant i acurat que la caracteritza. Una joia de llibre.
