Sorprèn d’entrada, la calidesa amb què les paraules acaronen unes veritats que podrien ferir si es diguessin d’altra manera. Perquè la història que ens narra l’Àlvar Masllorens arrenca amb un trencament, i no per previsible és menys dolorós. Perquè la separació és difícil, per allò que deixes enrere però també per allò que es construirà sense tu, per «desfer l’ormeig familiar perquè se’n construeixi un de nou que ja no controles, del quan no n’ets partícip ni contrapès. Un nou equilibri lluny de tu».
Així comença la història, una història d’un trencament i una reconstrucció, no sempre completa, que combat records i enyors amb l’esperança d’un nou camí. El protagonista ens narra, en clau retrospectiva, aquells inicis amb la Joana, amb qui va passar vint anys de la seva vida, uns inicis, també, en la seva pròpia carrera professional en el món de l’art. Un art que quedava al marge i creixia en paral·lel o amb diferent trajectòria a la de vida de parella. Mateix punt inicial, el de l’empenta i la confiança, però amb trajectòries diferents i independents, sense interferències ni tan sols per trobar-hi suport. «Era la meva altra vida, aquella que l’atenyia només si us plau per força perquè formava part de la parcel·la de mi que podia obviar, mentre d’altra banda anàvem construint la nostra vida». I aquesta altra vida que s’obre pas, tal vegada en l’espai que deixen entre ells dos i que l’autor evidencia a l’afirmar que «procurem anar a l’uníson. Pactem les estratègies i, tot sovint, acabo cedint en les diferències. I, després, el sentiment de culpabilitat perquè em fa l’efecte que els traeixo».
I les desavinences que creixen, deixant enrere un camp sembrat de renúncies que, a contracor i amb el pas del temps com a nutrient, s’alcen i t’empaiten, obrint un cisma inevitable que l’autor hàbilment descriu a l’afirmar que «comences a recol·lectar rancúnies, silencis, ferides obertes que no cauteritzen perquè hi aneu afegint sal, cada dia una mica, i la coïssor arribar a fer-se quotidiana. I aleshores els oblits, les desatencions, l’estranyesa. L’altre esdevé el mirall on no reconèixer-se» per acabar concloent que acaba «revelant-se, així, una imatge de tu de la qual públicament abjures».
D’aquesta manera, la prosa de l’autor flueix, mantenint-se sense titubejar en la corda de l’equilibri subjectada entre les paraules, ben buscades, ben escollides, ben garbellades per fer-me un traç fi i acurat. El text avança, per si sol, sense necessitar la potencia d’una història que en ocasions sembla desaparèixer, però sempre hi resta, de vegades en un segon pla, com servint de tela del paisatge que l’autor plasma amb les seves reflexions. Tal i com fa el protagonista pintor, la història avança a pinzellades, amb reflexions orientades cap a un passat que sembla més lluny del temps en què és narrat. Així la història s’enllaça amb els records com a fil conductor, que salten d’un a l’altre amb el lligam d’uns sentiments que el fixen i serveixen de suport.
Sustentant el pes en les reflexions i carregant la balança fortament cap a la banda de la precisió i la sonoritat literària, de vegades es troba a faltar un argument de fons més fort, una trama ferma, que mantingui un lligam o una continuïtat entre les diferents situacions narrades. La narració avança en els espais que construïm entre escenes, farcides de tensions més o menys palpables, però que ens ajuden a comprendre el destí final de la relació entre els personatges. De fet, prova d’això és que la majoria de capítols arrenquen amb una encertada i en ocasions punyent reflexió, per continuar en una escena on hi tingui cabuda, o la seva representació. I cal dir que és un gran encert, ja que t’empeny i t’anima a continuar, a indagar i profunditzar o plasmar en situacions pròpies allò que es va covant a l’interior.
Així, ocupant l’espai deixat per la reflexió i els records amb petites anècdotes, l’Àlvar Masllorens completa el quadre sentimental farcint-lo de petites pinzellades que l’autor ens va introduint, i anem coneixent la família, els fills, la feina i la passió, i la relació entre tots ells i amb la parella. El retrat que ens fa l’autor és un retrat de la vida, amb els seus dubtes, inseguretats, amors, passions i errors, admesos de vegades, però no sempre reconeguts envers l’altre. I potser no hi ha una història potent on recolzar les reflexions, però tampoc és imprescindible si tots podem posar-hi parts de la nostra pròpia història en la lectura, si omplim els buits que, tal vegada i potser pretesament, l’autor ha anat deixant perquè el llibre proveeixi un camí per on transitar entre records i sentiments.
