Molt sovint es parla de literatura com a un espai d’evasió, de divertiment, d’oci, de desconnexió. I és més que probable que aquest fet s’accentuï en èpoques on la calor ambiental no convida a grans reflexions que ens escalfin, encara més, el nostre cap. Però tot plegat és un parany, una il·lusió, un parèntesi mental que necessitem per agafar força i recuperar energies i restablir ànims abatuts. I ens podem permetre les vacances i la descompressió mental, però només per un petit temps, establint un petit oasi al desert, perquè com l’autor Nana Kwame Adjei-Brenyah sap perfectament, «en llocs com aquests t’hi has d’aferrar, a l’alegria, perquè no n’hi ha prou per a tothom». Ni per a tothom, ni per sempre.
I és per aquest motiu, que aquest no és un llibre que convidi al descans, al contrari, convida a la reflexió, a la lluita, a la reivindicació, a l’exaltació i a la protesta. Perquè no hi ha alegria en els relats que conformen aquesta òpera prima d’un autor que irromp en el món literari amb un repertori de contes que, des de diversos estils i plantejaments, ens interpel·la sobre algunes de les principals injustícies a les que la nostra societat està sotmesa: el racisme i el capitalisme desmesurat.
Aquest recull de relats comença de la millor de les maneres, amb un conte on la violència física i estructural és atroç. Perquè a «Els cinc de Filkenstein» està protagonitzat per dos personatges totalment oposats, enfrontats, en els dos extrems d’una societat radicalment racialitzada, on un d’ells necessita calibrar el seu grau de negror en cada situació en la que es troba, per tal de poder-se moure i actuar amb un mínim de comoditat (comoditat per la població blanca, s’entén) i, en l’altre extrem, un home blanc essent jutjat per l’assassinat de cinc nois negres amb una pretesa intenció de legítima defensa. El relat, i sembla ser el segell personal de l’autor, està farcit d’una virulència, intensitat i brutalitat que impacta, que colpeix, que ens sacseja. El to és dur i contundent, adient i escaient al nivell de l’abús en què la societat negra conviu i brega i que, des d’un altre prisma, critica i denuncia en el relat «Zimmerlàndia», on un parc d’atraccions es converteix en l’escenari perfecte on els homes blancs poden imposar-se i ajusticiar qui els surt al seu pas.
La violència que l’autor narra en aquest llibre, no se centra únicament en el racisme i no és a només a nivell físic (que també), sinó també conceptual, una violència mental amb la l’autor impregna el relat de «Lark Street» on els fetus d’uns bessons no nats recriminen al pare la decisió presa al avortar-los i així manllevar-nos la vida, les oportunitats; l’estil dur de l’autor afegeix visceralitat a un relat ja colpidor per si mateix que et té pres des del primer paràgraf.
I, com no pot ser d’altra manera en un llibre on la crítica i la denúncia sobre les injustícies i les desigualtats conformen els seus pilars bàsics, l’autor també incideix de manera directa i desacomplexada sobre el capitalisme extrem a «Friday Black», un immens relat que dona lloc al títol del llibre i on es retrata, de manera punyent i contundent, el capitalisme extrem al que la nostra societat es veu immers, un capitalisme que empeny als ciutadans al consumisme forassenyat, en un relat ubicat en una botiga d’uns grans magatzems on els compradors breguen i arrisquen la seva pròpia vida per tal d’aconseguir el regal adient que els redimeixi de les seves mancances com a pares, com a parelles, com a fills. La crítica al consumisme exacerbat és directa, punyent, d’una violència física a l’alçada de la violència ètica a la que el consumisme extrem ens impulsa, abocant-nos a un abisme on la societat tendeix a la pròpia autodestrucció empesos per l’egoisme creixent d’una societat on minven els valors i que l’autor també explora i excel·leix en el relat «Més enllà de la Fogonada», que clou el llibre i ens mostra una societat jove abocada al nihilisme propi de qui no veu futur, que percep els dies com a una repetició de l’anterior, i on res del que facis avui tindrà repercussió en el demà.
En gran part dels relats recollits en aquest llibre, veiem com l’estil de l’autor punyent, dur i contundent, ens interpel·la situant-nos en escenes d’alta tensió i intensitat narrativa; és amb aquest estil amb el que ens fa veure que el que narra és seriós, que no es pot dissimular ni disfressar, que, com l’agressivitat a la que són sotmesos els protagonistes per la seva condició, l’autor ens trasllada aquest mateix impacte, com una agressió física que notem, no a nivell corporal, però sí emocional. Un estil directe i punyent alhora que atrevit i desenfadat, que arriba de manera fàcil i directe, però que remou de múltiples i diverses maneres un cop ens ha impactat. I, en cada impacte, un pot oblidar el cop, però ens queda la senyal i una ferida mal cicatritzada, com a individus i com a societat.
