Quan parlem de literatura, cal deixar de banda prejudicis i concepcions preconcebudes, encarar la lectura amb la única voluntat de descobrir el que l’autor ens exposa. Perquè, fer-ho d’altra forma, ens podria portar a pensar que un autor de vint-i-pocs anys no és capaç d’exposar temes tan profunds i reflexius com la vida, la mort, l’esperança, el desig o la pèrdua. I, en aquest cas, cometríem l’error de perdre’ns una lectura intensa i emotiva, que ens interpel·la directament sobre les nostres pròpies vides.
Premiat amb el premi Documenta al 2018, aquest llibre ens narra la vida de dos germans, l’Aram i la Lena, dues vides marcades per la mort prematura dels seus pares i que els fa enfrontar-se a la vida des de la solitud i la mancança d’uns referents en els qui trobar suport. I és en aquesta mancança, en aquest buit, on els lligams entre ells dos s’estreny, formant un ens quasi inseparable, malgrat la diferent visió del món i de la vida que tenen ells dos: l’Aram, amb la seva mirada desconfiada, introspectiva i quasi tràgica, la Lena, amb un atreviment i empenta que la porten a mirar sempre endavant, com fent un salt sempre cap un futur malgrat no saber del tot si caurà en terra ferma.
Per tal de guiar-nos a través d’aquesta història, l’autor arrisca en l’estructura i ho fa de manera meritòria i molt aconseguida, separant la narració en dues línies temporals diferenciades (present i passat) però amb un afegit novedós: tractant el passat tal com un rememora els records i, per tant, de manera desordenada, atzarosa i capritxosa. Tal és així que els capítols corresponents al passat de la història estan numerats de manera no seqüencial i apareixen desordenats com si l’autor ens ho narrés tal i com li venen al cap, a rajaploma. Així es trenca l’estructura, però es manté la coherència del relat. I és un gran encert, ja que aconsegueix també trencar la narració en dos moments clarament enllaçats, però separats: present i passat.
D’aquesta manera s’evidencia un dels grans mèrits de la narració: l’estructura de la novel·la, fragmentada en capítols que cronològicament mantenen la seva numeració però que apareixen com desordenats en el llibre. Així aquest comença amb el capítol 21 per seguir amb el 5. Aquest fet permet a l’autor introduir records i fer-ho amb un cert ordre, facilitant la ubicació de l’escena al lector, però deixant clar i evident que els records venen quan venen i marxen quan marxen, no guarden un ordre, no està establert que hagin de respectar cap llei temporal, ni tan sols la de la veracitat.
Estructura a banda, l’autor deixa ben clar, ja d’entrada, el seu estil: un estil poètic i emotiu, de ritme pausat però intens, descriptiu però acotat al què vol narrar, mesurant les floritures perquè hi encaixin sense artificis. Tot sona natural, i per això arriba directe sense impostures ni friccions, amb un text que flueix com si la narració estigués conduïda per una veu que ens narra a cau d’orella i que ens acompanya a descobrir el relat, sense presses ni obligacions, sense forçar-nos, deixant que entrem en la història per la proximitat i la calidesa d’unes paraules sàviament escollides, mesurades, garbellades.
L’autor escull els dos germans com a protagonistes pràcticament absoluts de la novel·la i farceix la seva relació dels temes que ocupen la nostra vida. Dos germans ben diferents que serveixen de contrapunt a l’hora de veure la vida: l’Aram, introspectiu, que mira el món de manera quasi aliena, com si no anés amb ell; la Lena, per contra, l’encara, l’afronta, sovint com a una sortida endavant cap a un nou món que potser no serà millor, però sí que serà nou i, per tant, amb possibilitats. I així, en la dissonància vital que l’antagonisme de dues personalitats unides però diferents generen, Mas Craviotto omple aquest espai de profundes reflexions que ens interpel·len; reflexions sobre l’amor i el desamor, sobre la dependència, la solitud, els instints i el desig, les expectatives i la por, els silencis i la mort, la mort de la vida quan expira o quan s’acaba, la mort física, però també l’anímica; la mort lenta, com una erosió de la vida que empeny cap a la pèrdua del seu sentit.
Diu en Mas Craviotto que “és que és líquida, la mort, perquè es fica per tot arreu com si fos agua bruta, i t’humiteja el cos, i et cala els ossos, i no hi ha manera de treure-se-la de sobre”. El llibre que ha escrit té un efecte semblant, s’escola subtilment entre les emocions, i t’omple d’una sensació de tristesa i melangia que va creixent, omplint-te de reflexions i buidant-te de certeses, qüestionant-te de manera ferma si la mort lenta no és, tal vegada, la pròpia vida.
