Revulsiu Rei Lleó
A Abu Dabi com aquí: Messi, Messi, Messi. Allò que es diu que hi ha jugades que val un partit, Sona a tòpic, oi? Doncs si algú dubtava ahir el nostre jove rei Lleó, mig pioc encara del darrer trencament, sense cap escalf de lliga ni de champions, sense massa tensió argumental, a l’altra banda del món jugant una competició que no té més gràcia que la del cromo que ens falta i l’anar fent els números més propers a l’inabastable, ahir Messi va ser la clau de volta d’un partit d’aquells que veus el carro pel pedregar.
Els mexicans ens han fet un gol de sortida, d’aquells que ens van fent darrerament i que sembla que se l’han explicat: puntada llarga del porter, el mig centre nostre pasturant, i algun davanter d’ells, atent, deixa Valdés llepant-se el dit a mitja sortida; i la paga el porter, quan els que son de bufetada son els centrals. I quan el gol en contra arriba aviat (el gol ràpid al contrari que ens va donar tantes alegries!) passa que et deixa la gent esmorteïda i pouant voluntat per a rascar i rascar (persistir que diu el Míster), al contrari crescudet i reforçat en els seus arguments, tant que l’empat, no per previsible menys triganer, ha d’arribar com ahir de jugada de pissarra i encara gràcies de tenir el cap clar després de tot l’embús que els mexicans ens tenien organitzat.
I fou que aparegué Messi, i arribar, i gol, i moldre, i el Barça tornà a ser el que era, rehabilitat pel futbol del més màgic dels jugadors que en el món sien.
