La Catalunya dels vuit milions de 2025 no és la Catalunya dels sis milions de 1986. Això és un fet incontestable, objectiu i innegable. Vuit milions de persones amb totes les seves aspiracions, necessitats i ambicions vitals legítimes com ho eren els sis de les acaballes del segle passat.
Un volum poblacional creixent que necessita una cobertura de serveis públics en règim d’igualtat i equitat. L’Estat del benestar és un tresor del que només se n’és conscient quan se’l necessita i no se’n té. Tothom que visqui, treballi o trepitgi el nostre país hauria de poder-hi tenir accés. Almenys, així és com molts volem que sigui el nostre país, com ha estat sempre, acollidor, generós i, en definitiva, una terra d’esperança i d’acollida.
Davant d’aquesta realitat, la política i en particular el republicanisme i l’esquerra ha d’entomar el repte de tots els reptes: el de dir la veritat sense por i fer-se les preguntes que toquen, dogmes al marge. El sistema públic català del 2025 està vertaderament preparat per assumir amb les condicions de justícia social aquest creixement poblacional? La pressió demogràfica accelerada està causant problemes en els serveis bàsics que ofereix l’administració en diferents àmbits? Les infraestructures públiques del transport, de la sanitat, l’educació tal i com estan concebudes poden donar un servei de qualitat mínima que cobreixi les necessitats actuals i futures de tothom? La pressió cultural que exerceix la xarxa global, sumada amb la pressió migratòria, desdibuixen i dificulten la pervivència de la cultura i en definitiva de la nació? El Govern i el sistema autonòmic de seguretat ciutadana poden donar una resposta suficient a la creixent sensació d’inseguretat als carrers? És possible la sostenibilitat i perdurabilitat d’un sistema públic de serveis i llibertats en el context d’aquesta pressió demogràfica? En definitiva, tal com i com està concebuda l’estructura pública institucional i serveis actual, hi cap tothom en les condicions que totes i tots volem i mereixem?
Segur que hi ha moltes més preguntes per fer-se. Algunes de molt incòmodes. I molts i d’altres problemes, alguns més locals que d’altres: la “gentrificació”, l’accés a l’habitatge, l’emergència climàtica, l’eclosió d’un turisme massiu i desordenat, etc. Però ens les hem de fer, és peremptori i urgent. I especialment des de l’esquerra. Sense apriorismes. Cal abordar tots els debats que obren aquests interrogants. Si no ho fa l’esquerra ho fan d’altres i els utilitzen de forma populista i com a arma llancívola per deshumanitzar o criminalitzar col·lectius, omplint el tauler de mentides o de mitges veritats. Així és com la deriva internacional fatxa té tot el camp per córrer, de fet.
És antipatriòtic, o fins i tot una traïdoria al catalanisme i a la tradició del nostre país, voler expulsar qui s’expressa, pensa o parla de manera diferent a com alguns consideren que és correcte expressar-se, pensar o parlar. Però alguns ho revesteixen justament d’amor a la pàtria i diuen tenir la solució de tots els mals. Ja ho hem vist en d’altres èpoques i en d’altres llocs i sempre -sense excepció- ha acabat molt malament. I no, ni ells ni les seves propostes són cap solució sinó ben al contrari. Les seves receptes ens menen a la més absoluta residualització com a país, en realitat. A llarg termini, aquesta deriva ens empeny a l’entrega als grans capitals internacionals en forma de fons voltors i multinacionals. I aquests sí que poc entenen de pàtries, de sentiments nacionals i molt menys de valors humanistes.
Les desigualtats rampants del sistema són el principal terreny abonat per la lluita de l’últim contra el penúltim mentre el de dalt de tot viu a cos de rei. L’esquerra, doncs, té un debat pendent sobre drets i deures en la conjuntura actual que només pot afrontar si té la valentia per fer-ho. La diagnosi s’ha de fer sense pors i a la vegada cal assenyalar qui ens està intentant vendre la moto a mode de solució per salvar una pàtria que no existeix.
La Internacional fatxa -que a Catalunya té la seva pròpia derivada de terra endins- s’aprofita d’un caldo de cultiu, d’una base preexistent, el fa enorme i la sobreproblematitza per acabar presentant-se com a solució. Perquè quan la gent no veu un futur, es refugia votant passat.
Si l’esquerra no parla del que parla la ciutadania, la ciutadania desconnectarà de l’esquerra. Si l’esquerra no és útil serà percebuda com una rampoina atrotinada que cal aparcar al traster. I no és bona idea que l’esquerra s’atrinxeri i faci allò tan seu d’alliçonar des d’una talaia d’autopercebuda superioritat moral. Doncs els votants mai s’equivoquen.
Cal treballar per una eficiència absoluta del serveis públics existents que garanteixin exercicis de drets. Però també cal ser curosos i radicals en el compliment dels deures per part de tothom que conviu en l’espai públic. I en paral·lel, treballar per treure recursos de sota les pedres per amplificar encara molt més l’accés a tot allò públic. Aquest és l’ordre vertader: republicà i d’esquerres. El que pretén un país pròsper i amb justícia social. Perquè precisament, salvar Catalunya és salvar la seva gent.
