Aureli Argemí (Sabadell, 1936-2024) morí el passat 1 d’abril. La seva existència albergà moltes vides, tal com projecten les seves memòries, que sortiren publicades el passat mes de novembre, amb el títol de La llavor sembrada (ed. Pòrtic).
Fou monjo de Montserrat durant uns anys. Llicenciat en Teologia a Roma i París. Secretari dels abats Gabriel M. Brasó i Aureli M. Escarré, el qual acompanyà a l’exili a la Llombardia (1965-1968).
Formà part de la comunitat benedictina de Cuixà. L’any 1974 fundà el CIEMEN (Centre Internacional per a les Minories Ètniques i Nacionals). Impulsà moltes altres entitats favorables als drets col·lectius dels pobles i als drets lingüístics.
Poques persones com ell ens han fet entendre que els mapes d’Europa i del món sencer es poden mirar amb òptiques i perspectives diferents, des de la convivència, el respecte i la solidaritat.
La llavor sembrada és un volum que mira el passat, tot pensant en el futur. «La memòria és una aportació per entendre el present. (…). Tot això fa que aquest llibre l’hagi pensat més com un testimoniatge d’un període de la nostra història col·lectiva que no pas com unes memòries individuals». Tenia molt clar que Catalunya ha de participar de manera activa en el futur d’Europa.
Argemí era una persona de caràcter afable, coherent, fidel als seus ideals, honest, tenaç… I optimista: «Soc optimista perquè soc realista». Lideratges exemplars, una societat civil forta, coratge, unitat… són fórmules que ell considerava fonamentals a l’hora de parlar del bon futur del país.
L’octubre del 2015, amb motiu de la pregunta Què t’ha ensenyat la vida?, m’envià una resposta llarga i magnífica, que començava així: «Que soc un ésser que m’he descobert com a persona, prescindible, però que des del moment de la naixença, volguda per altres persones, soc indispensable per a ser jo mateix, entre altres persones, les que m’han precedit i les que em circumden. En aquest sentit, la vida m’ha anat ensenyant a viure com a ésser únic que, però, per a ser ell mateix li cal relacionar-se amb les altres persones, éssers iguals i distints a la vegada. La vida m’ha ensenyat a estrènyer la relació humana, que em defineix completament, convertint-la no en mera dependència mútua sinó en respecte recíproc».
L’1 de febrer complí vuitanta-vuit anys. Li agradava dir que el vuit és un número que, posat de manera horitzontal, és el símbol de l’infinit. La seva vida i la seva obra, fructíferes i generoses, traspuen aquesta condició de perennitat.
