Fa unes setmanes vaig acabar la lectura d’un dels darrers llibres de Vivian Gornick (Apegos feroces, Narrativa Sexto Piso), on aquesta assagista, periodista, crítica i activista estatunidenca explica la difícil relació entre ella i la seva mare des de la seua infantesa a la vida adulta.
Una de les anècdotes que recorda detalladament és esgarrifosa, no pel mal extern que pogués haver provocat sinó perquè l’amor matern hi queda esvaït totalment transformant-se en una acció propera a la bruixeria. Després d’una discussió entre mare i filla, la progenitora agafa un vestit que la petita Vivian havia d’estrenar en una festa d’aniversari i li fa un forat rodó amb les tisores al lloc del cor. “Suposant que algun cop l’hagis tingut”, va ser la darrera sentència. La humiliació i la incomprensible maldat d’aquest acte va acompanyar la Vivian al llarg de la seua vida, i en nombroses ocasions li va recriminar a sa mare aquest episodi, sense que obtingués altra resposta que “això no va passar mai”.
Fins que, com ella escriu en aquest llibre i, posteriorment, a Comptes pendents (L’Altra Editorial) un dia, cap als cinquanta i molts, mentre baixa d’un autobús, aquesta sagaç observadora s’atura i s’adona de cop que això no ho havia viscut mai. Si aquesta biògrafa hagués escrit la seua autobiografia un anys abans d’aquell dia, aquest episodi lacrimogen hauria format part per sempre més de la memòria de la seua mare en cas que l’autora s’hagués vist amb cor de fer-lo públic, cosa poc probable.
Encara amb el record recent d’aquesta lectura, quedo abduïda per les declaracions d’una soprano ara ja famosa en el documental emès a Sense ficció fa menys de dues setmanes. La colpidora història de superació personal amb la magnífica veu de la protagonista com a fons musical segresta l’espectador des del primer minut. Els maltractaments físics i emocionals exhibits sota un discurs coherent i amb algun toc irònic li atorguen la raó incondicional. Fins i tot no alcem les celles en veure que els parents abusadors, que li neguen tot suport i la tracten com una criada, li paguen els estudis de cant. El dramatisme del seu relat no deixa espai al dubte, ni tan sols quan explica que la Caballé li prenia la mà i la retenia al seu costat perquè necessitava el seu suport per recordar les lletres, després que l’apuntador del Liceu expliqués amb simpatia que ella gairebé mai abandonava l’escena a temps perquè li agafava la mà a la Diva.
No és fins el dia següent que soc capaç de posar una mirada crítica i processar com calia tota la informació, sobretot quan llegeixo declaracions dels germans –que no apareixen en el documental– en què lamenten les afirmacions que la soprano fa al llarg del programa i desmenteixen algunes de les “veritats” més terribles sobre el final de la seua mare.
Les reflexions sobre el llibre de Gornick i les declaracions d’Alberdi se m’entrellacen. Com pot ser de mentidera la nostra memòria? Necessitem posar més llenya al foc per donar-nos la raó a nosaltres mateixos? Pot ser que el dolor necessiti més dolor per tal de justificar l’odi contra qui l’ha generat? Pot ser capaç una persona maltractada distorsionar encara més la imatge del mirall trencat a mil bocins? Pot un record construït introduir-se per sempre en el nostre imaginari fins creure que forma part de la vida real?
En aquest cas, crec que no és la psiquiatria qui ens hauria d’haver aclarit aquests qüestions, sinó la pròpia investigació periodística. Per propi respecte envers la seua credibilitat, la protagonista del documental tenia dret a passar pel filtre del rigor periodístic. Les declaracions que es deixen a la intempèrie, sense versions que les contrastin, no sempre son bones aliades. La veritat sense dubtes sembla menys veritat.
